La incorporació de l’editorial Periscopi al Grup 62, és a dir, a Planeta, ha aixecat molta polseguera. Jo també hi vull dir la meva. El mercat literari en català està sobredimensionat: no és una cosa nova. Un dels perills de la literatura en català era acabar com les edicions del Trabucaire: uns felibres més o menys evolucionats, testimonials i simpàtics. Estem sobredimensionats, tenim best-sellers dolents, novel·les històriques cursis i molta terregada, com totes les literatures civilitzades. És un èxit de la nostra Renaixença.
Tenim també una dicotomia falsa entre editors independents i editorials de grans grups. Forma part de les idees anacròniques que envolten la literatura: purs i comercials, literaris i mediàtics. Això fa feliços molts lectors que prenen la idea de la literatura bona com a marca d’estatus. Jo llegeixo llibres d’aquesta editorial i d’aquesta altra i no d’aquella i d’aquella altra. “Jo soc periscopiana”, vaig llegir que deia l’altre dia una lectora. Els periscopians –o els anglians o els altrians o el que sigui– som els bons, els purs i els refinats, i estem per sobre de la plebs que llegeix llibres de patacada. Però la realitat és que els autors –amb algunes excepcions, no gaires– passen de les editorials dels grups a les independents i de les independents a les majors . Quines editorials de ficció en català tenen un catàleg amb una identitat que no es pot confondre amb cap altra? Males Herbes i LaBreu –les més petites– i potser Angle. La gran majoria de llibres es podrien haver publicat en diferents editorials. I, de fet, dos dels èxits més repicats de Periscopi han fet camins d’anada o de tornada en relació amb una editorial del grup que ara l’acull. És un tema de volum d’empleats? Tampoc. Les editorials dels tres grans grups funcionen amb plantilles mínimes. De promoció? Tothom fa més o menys la mateixa. No acabo de veure l’especificitat, més enllà del tema –important– de qui té la clau de la caixa.
Un dels perills de la literatura en català era acabar com les edicions del Trabucaire
Crec que hem perdut la perspectiva de les coses. Pere Calders, que ens passa la mà per la cara a la majoria dels escriptors actuals, va treballar tota la vida –com a publicista i com a cap de producció de Montaner y Simón– i no va pensar mai que podria ser professional de la literatura. Bona part de l’edició dels seixanta tenia mecenes i socis accionistes: gent de diners. No sé si ens fem prou càrrec del volum que tenim i de quanta gent llegeix. Subvencions? És clar, sempre que l’objectiu no sigui la subvenció mateixa. Ha de servir per fer créixer el teixit. I tots aquests premis a obres publicades? Els qui els organitzen (de llibreters a llibreries i a Òmnium, que més valdria que potenciés les classes de català) haurien de reflexionar una mica. Si tots aquests diners no serveixen perquè una de les editorials més premiades mantingui la independència potser és que són part d’una rutina i que no tenen l’efecte que es diu que tenen. Tots plegats hauríem de tocar més de peus a terra.