A Cantàbria hi ha un lloc que crema cada hivern. És un pendent a l’est de la serralada Cantàbrica, de pendent accentuat, coberta d’arbustos i bardisses baixes. Sense construccions ni carreteres. Una muntanya extensa que es fa servir des de fa generacions com a pastura comunal. Entre el 2018 i el 2025 ha registrat vuit incendis consecutius, sempre els mateixos mesos: entre el gener i el març, quan la neu comença a desaparèixer. És l’empremta d’una tradició prohibida.
Aquest punt dels Valles Pasiegos és el quilòmetre quadrat que més vegades s’ha cremat, no només a Espanya, sinó a tot Europa. Aquesta conclusió és el resultat d’una anàlisi de La Vanguardia a partir de les dades del Sistema Europeu d’ Informació de Focs Forestals ( Effis, per les sigles en anglès), que cartografia la superfície cremada al continent mitjançant imatges de satèl·lit des de l’any 2000.
“És a Selaya, però podria ser a Vega de Pas, a San Pedro del Romeral i en qualsevol lloc de la comarca pasiega ”, diu Ángel Serdio, director general de Muntanyes i Biodiversitat del Govern de Cantàbria. A diferència dels grans incendis estivals, aquests focs no s’expliquen per la sequera, les altes temperatures, ni per fenòmens meteorològics extrems. En aquesta zona d’ Espanya la crema de la mun-tanya és una pràctica ancestral arrelada a la ramaderia. “El 99,99% d’aquests incendis són provocats perquè a l’estiu el bestiar pugui tenir pastura”, explica Serdio.
La lògica és senzilla: cremar per netejar. S’elimina la vegetació seca i, amb les primeres pluges de primavera, brota una
pastura nova, fresca, útil per al bestiar quan torni a pujar a
la muntanya. És una pràctica habitual en moltes zones de muntanya, tot i que il·legal i sancionable.
Aquest caràcter intencionat complica la capacitat de resposta. “La majoria d’aquests incendis s’inicien a la tarda o cap al vespre, en franges horàries en què els mitjans aeris ja no poden operar”, denuncia Serdio.
Cantàbria disposa d’un equip de més de quatre-centes cinquanta persones dedicades a l’extinció d’incendis forestals a la zona. Els bombers s’enfronten amb un territori molt extens i de difícil entrada. “Les valls són estretes; els pendents, costeruts, i moltes zones són de molt difícil accés”, assenyala Serdio. Bona part de les cremes tenen lloc en pendents sense camins, allunyats dels pobles, on els equips triguen a arribar.
És una tradició avui prohibida: cremar la muntanya a l’hivern per tenir pastura fresca a l’estiu
Tot i que Cantàbria representa l’1% del territori, concentra prop del 5% de tota la superfície forestal de l’ Estat. Fins a un 80% de la muntanya és comunal: terrenys públics que es reparteixen entre ramaders perquè els aprofitin com a zona de pastura. Els veïns que tenen adjudicada una parcel·la poden sol·licitar ajuts europeus per mantenir aquestes pastures en condicions adequades per al bestiar. Quan una d’aquelles parcel·les es crema, el terreny deixa de comptar com a superfície subvencionable aquell any. I si no s’identifica l’autor, la penalització cau sobre qui consta com a gestor del terreny, encara que no hagi tingut res a veure amb l’incendi.
En alguns casos, cremar és una manera més ràpida i econòmica de mantenir les condicions del terreny de pastura. “Hi ha un gran malestar entre els ramaders”, explica a La Vanguardia l’alcalde de Selaya, Cándido Cobo. “Encara que no hagin provocat ells els incendis, es veuen greument perjudicats per les penalitzacions”, afegeix Cobo.
Aquest patró d’incendis hivernals no és exclusiu de Cantàbria. També s’observa en comarques de muntanya d’ Astúries, Navarra i altres zones del nord on la ramaderia extensiva manté pràctiques tradicionals semblants. En aquests territoris, el foc no sol estar vinculat a la calor extrema ni a les onades de calor. Són cremes més petites, amb una lògica agrària, que rares vegades apareixen en els titulars estatals.
És una realitat molt diferent a la de les províncies mediterrànies i de l’interior d’ Espanya, on la majoria dels incendis es concentren a l’estiu i estan afavorits per les temperatures extremes, les onades de calor i la sequera acumulada. Allà, el foc actua d’una manera més virulenta. Les flames poden arrasar milers d’hectàrees en qüestió d’hores, empeses pel vent i la calor.
L’incendi més gran registrat a Espanya del començament de segle ençà va tenir lloc en aquestes circumstàncies. Va passar
el juliol del 2022, a Zamora, quan les ratxes de vent i les altes temperatures van propiciar que el foc cremés més de 32.000 hectàrees.
La comunitat d’ Espanya que crema més i amb més freqüència és Galícia. El clima sec i ventós, l’abundància de vegetació combustible, com ara eucaliptus, i la negligència humana –incloent-hi cremes agrícoles no controlades i activitats intencionals– l’han convertit en un punt negre. En aquesta zona els incendis se succeeixen d’una manera continuada durant tot l’any.
“El 99,99% d’aquests incendis són provocats perquè a l’estiu el bestiar pugui tenir pastura”
A Espanya no només hi ha el quilòmetre quadrat que més vegades s’ha cremat d’Europa, sinó que també és el país amb més superfície forestal cremada des de l’any 2000.
Si la primera xifra és la cara visible d’un conflicte social, la segona és una alerta climàtica: les condicions que propicien els incendis a gran escala, com el de Zamora, seran cada vegada més habituals.
