Des de l’escullera del port comercial de Barcelona, on els bufecs dels motors dels camions es barregen amb la remor de les ones, es poden veure unes figures distants al costat d’un far verd que no semblen immutar-se gens ni mica per l’activitat portuària. Es tracta del reducte de pescadors que, en el temps lliure, se situen al llarg de l’esplanada habilitada expressament per a la pesca al litoral de la ciutat. A aquest espai, conquerit per l’associació de pescadors i operatiu des del 2023, hi tenen accés al voltant d’uns 300 membres. El més veterà té 93 anys i nens de 4 van als tallers d’iniciació.
El ventall d’edats que permet la pesca es redueix quan s’intenta arribar al final de l’escullera, d’ús lliure i accessible després d’un recorregut a peu havent passat pel pont Porta d’Europa. Una vegada allà, lluny de la ciutat, els qui s’aventuren baixen a les roques.
Altres aficionats a la pesca prefereixen una alternativa diferent i fer-se un lloc entre banyistes, surfistes i atletes a la sorra al capvespre o als espigons de les platges a l’inici o al final del dia. No obstant això, l’intensíssim ús dels molt disputats metres vora el mar de Barcelona, que s’allarga ja fins ben entrada la matinada, complica la pràctica d’una afició que es resisteix a desaparèixer.
Unes tanques impedeixen l’accés i una tela groga adverteix que no està permès el pas. Els qui no fan cas d’aquestes restriccions s’exposen a sancions de fins a 1.500 euros. En Fernando, que fa molts anys que pesca a la costa barcelonina, explica que a plena llum del dia hi ha més rigidesa en les normes i que per això hi va al voltant de les set de la tarda, quan la vigilància comença a relaxar-se.
“No hi ha lloc per als pescadors a les platges, és un aparador turístic i som ciutadans de tercera”, diu amb la mirada perduda en l’horitzó. Es lamenta que l’activitat pesquera a la ciutat hagi disminuït. “Amb la cultura de la pesca que hi havia a la Barceloneta!”.
De moment, a l’espigó del Gas, la canya d’en Fernando arrossega pals cap a la costa. Una palometa centelleja uns quants segons i se li escapa. Destaca que després del temporal que va destruir bona part dels espigons el 2008, i amb els accidents que hi ha hagut per la gent que saltava, l’Ajuntament de Barcelona ha incrementat la vigilància en l’accés a les zones rocoses.
En Fernando diu que no està disposat a pagar més per formar part de l’associació, que ja té la llicència i això l’autoritza a pescar a tot Catalunya.
Els pescadors urbans escullen baixar al litoral de Barcelona simplement perquè aquest és el lloc que tenen més a prop de casa. Una és la Rosa, que ha reprès l’afició per la pesca després d’uns anys d’aturada i que està contenta d’haver-se retrobat amb una activitat que li encanta. S’ha endut els aparells que ha fabricat ella mateixa i ha introduït a la bossa un tamboret per descansar els genolls cansats.
La Rosa c onfessa que li agradaria que hi hagués més dones pescadores, que sentiria que té més suport. A prop d’ella, dos homes l’observen sorpresos.
La Rosa va tallant el fil de pescar amb un tallaungles i recorda que la seva gesta pesquera més memorable va ser la captura d’un pop que tenia enganxat un cranc. La pesca que fa no és furtiva. Utilitza un ham que no arriba a clavar-se en profunditat i la majoria de les vegades torna el que recull al mar. De vegades utilitza com a esquer pa de motlle perquè els cucs són molt cars i al final els peixos acaben picant qualsevol cosa.
La Rosa explica que no para de treure algues i que canviarà el tipus d’ham perquè només llisqui per la superfície. Els pescadors comenten que el mar es presenta una mica agitat i bufa massa vent. Creuen que a l’espigó del Gas estarien més protegits.
Troben bogues, sards, oblades, sorells i palometes als voltants de la costa de Barcelona
A l’altre costat de l’espigó la Montse s’acosta a les pedres i assenyala la poca molsa que s’hi veu, i diu que deu ser “pel que tiren a l’aigua”. Encara no s’atreveix a llançar la canya amb seguretat si hi ha gent a prop. Ve aquí a desconnectar. Diu que el millor que ha pescat van ser uns calamars de dos pams de llarg.
Un home gran que passeja per l’espigó mira els pescadors i no pot deixar d’exclamar: “Quina paciència!”.
A l’espigó del Bogatell s’hi veuen famílies que acompanyen els pescadors. Una mare i la seva filla s’asseuen davant una taula amb vista a l’horitzó. Un altre té la canya de pescar en espera mentre els seus amics van xerrant a prop. Confessa que pesca per passar l’estona, que òbviament si fos per pescar amb més pretensions no escolliria pas aquest lloc.
“És la grapa de tigre”, diu en Mohamed sacsejant els hams penjats de la llinya. És un pescador que s’instal·la al mateix lloc a l’espigó del Gas des de fa 20 anys. Coneix fins a l’última pedra i també la competència, el corb marí. Admet somrient que una vegada comences a pescar no pares de somiar amb el mar. De vegades, un bussejador s’acosta a avisar-lo d’on ha vist peixos aquell dia, però prefereix quedar-se on és. Una vegada va deixar la canya a un principiant que va caçar una gavina al vol.
En una bossa de plàstic va acumulant les bogues, que es belluguen resplendents. És la presa, petita i abundant, més assequible per al principiant. També ha pescat oblades i sards, peixos típics de la temporada estiuenca.
Els pescadors participen en torns de nit i es poden instal·lar a la sorra que ha quedat buida després que els banyistes hagin desallotjat la platja. Llums vermells al llarg de la costa, molt silenci i algun intercanvi de paraules.
L’afició a la pesca a la ciutat de Barcelona ve de lluny. L’actual societat de pescadors neix a partir de la comunitat que es va generar entorn de l’escullera el 1932 i que va arribar a tenir 12.000 socis.
Al principi les canyes estaven fetes amb materials pesants, i els membres de l’associació buscaven un lloc per poder-les guardar. Van disposar d’un espai en un far que als anys seixanta va ser enderrocat. Més endavant van passar a ubicar-se a la planta baixa del restaurant Porta Coeli, el de l’escullera de tota la vida.
Christian Buscemi, vicepresident de l’associació de pescadors de Barcelona, explica que la pesca és la manera més bonica de conèixer què hi ha sota del mar, de fer-se preguntes sobre com es poden trobar els peixos, de com s’alimenten o com es comporten.
Abans, els pescadors es reunien al local que tenien a la Rambla, compartien les seves experiències i debatien sobre el que havien observat. Es generava coneixement. Actualment, el saber marí que recullen es deriva a organismes que investiguen sobre el mar. En cada competició de pesca esportiva la normativa indica que cal declarar les captures que s’han fet, i aquestes dades arriben als centres que fan ús d’aquesta informació, com la Universitat de Barcelona, l’ Institut Català de Recerca per a la Governança del Mar, la Federació Catalana de Pesca o la Generalitat.
El cap de setmana passat van organitzar una jornada de marcatge de peixos, en què van assenyalar roncadors, sards i oblades. Col·laboren amb veterinaris perquè puguin observar l’anatomia de les espècies marines capturades.
Els pescadors troben a faltar els llobarros i observen l’arribada del ‘blue runner’ d’aigües tropicals
Buscemi admet que els pescadors són els primers interessats en aquestes col·laboracions. L’any que ve la declaració de les captures passarà del terreny esportiu al recreatiu i els particulars també hauran de classificar i notificar les peces obtingudes.