“Busque, compare y si encuentra algo mejor, cómprelo”. Qui no recorda aquest anunci? Així ens venia Manuel Luque els pots de Colón a mitjans dels vuitanta. A més de quedar la frase incorporada al nostre llenguatge habitual, va salvar Camp de la fallida en què es trobava. No crec que costés d’arribar a un acord sobre els anuncis que han marcat una època, i que tots portem incrustats a la retina; feu la prova aquest estiu si podeu, comenceu amb el de “yo soy aquel negrito del África tropical”. O amb “las muñecas de Famosa se dirigen al portal” i qualsevol
–de més de 45 anys– us acabarà la cançó.
Tot i això, l’anunci que m’ha agradat més de tots els que he vist va ser a Anglaterra a mitjans dels noranta. Començant per John Cleese, passant per cantants de rock o futbolistes i acabant amb el llavors primer ministre, Tony Blair, deien un nom i només al final apareixia una veu en off: “Tothom recorda un bon professor”.
Noelia Núñez
Amb el resultat equivalent d’evitar la fallida de Camp en forma de represtigiar la funció docent, em vaig passar anys provant de convèncer algú que repliqués l’anunci a Espanya. Amb un èxit més que descriptible com poden veure. Hi vaig pensar l’altre dia quan la meva mare va estar en un funeral d’una professora del meu institut i alguns dels docents que vaig tenir se li van acostar, se’n recordaven de tot, del meu caràcter i de les meves notes, seguien les meves columnes (gràcies Vanguardia !)... més de 30 anys després! Li vaig demanar a la meva mare els seus WhatsApp, els vaig escriure i em vaig conjurar a mi mateixa per trobar temps i veure’ls per fer un cafè.
La diferència entre el que m’importa i a què dedico el meu temps és cada vegada més abismal. Perquè això passava paral·lelament als dies que centràvem l’atenció en una cosa que té a veure amb l’educació, però en sentit diametralment oposat, i que he batejat com a l’affaire cutrículum. M’al·lucina que un càrrec públic s’atreveixi a mentir. La veritat, em costa d’entendre les seves raons, ja que és un exercici bastant inútil.
No crec que a Noelia Núñez la fessin portaveu del PP per les seves capacitats acadèmiques. Tampoc a José María Ángel com a comissionat de la dana. Però per haver mentit al currículum han hagut de dimitir. Va passar igual amb Carmen Montón com a ministra de Sanitat del primer govern Sánchez (encara que després va ser nomenada ambaixadora davant l’OEA). I la broma dels postgraus a Harvard i a Georgetown de Pablo Casado li va costar unes quantes plomes.
L’‘affaire cutrículum’ no té a veure amb mentides ni capacitats, segueix l’‘i tu més’ del PP i el PSOE
Si us hi fixeu, entre uns casos i els altres han passat anys. Els affaire cutrículum van i venen, però res no canvia: ni els sistemes de control pel qual un càrrec públic declara la seva formació i els seus béns, ni el control intern dels partits ni, més important, l’incentiu a mentir de les persones que es dediquen als assumptes públics.
En la meva minoria habitual, soc de les que defensen que la funció de representació és superior a qualsevol altra i que, per tant, és perfectament legítim si algú vota un analfabet o un ximple. Em vaig passar anys defensant Montilla quan em deien “a mi m’exigeixen el nivell C de català i ell no el parla perfectament”; sempre responia el mateix: “A tu no et voten”. És més, tampoc no crec que les capacitats curriculars estiguin linealment correlacionades amb el bon fer públic: Ernest Lluch va ser un magnífic ministre de Sanitat sense ser metge. D’altres que ho han estat no han aconseguit gens ressenyable.
Lee tambiénPacte secret PP-PSOE
Però l’affaire cutrículum no té a veure amb res d’això. Ni amb capacitats, ni amb mentides, ni amb com en són d’estrictes els uns i els altres davant les falsedats. És un capítol temporal que tornem a viure, que segueix l’“i tu més” en què PP i PSOE estan embrancats. Té una altra conseqüència. Desviar-nos del que és realment important. L’altre dia anava en un tren de molt retard; els passatgers van començar a corejar: “ Puente, menys tuitejar i més gestionar”. Doncs això. Les energies públiques i l’atenció són finites, dediquem-ne una mica a les coses que importen.
Així que seguiré l’exemple en aquest últim article abans de l’estiu. Mercè Torrents, directora de la meva escola de primària, Jesús Aguirre, professor de filosofia de COU, Isabel Orensanz, professora de l’ EATP d’història del rock. Tothom recorda un bon professor. Dediquem més atenció a persones com ells, ens anirà més bé a tots.