Ara que no hi ha futbol aquí a Europa, o res que valgui la pena, dedico la major part de la meva vida televisiva a YouTube. A part dels obligatoris vídeos de gats i gossos i nadons, o de lleons barallant-se amb cocodrils, m’ho passo bé mirant entrevistes antigues amb erudits com Groucho Marx, Diego Maradona, Brigitte Bardot (molt recomanable), Carl Jung, Hannah Arendt o Bertrand Russell.
El que més m’ha cridat l’atenció aquesta setmana, per la rellevància que sembla que té per als nostres temps, és una entrevista que la BBC li va fer a Eric Hobsbawm a Londres el 2002. Si per casualitat hi hagués algun lector d’aquesta columna que no es considera un roig (o “un zurdo de mierda”, com diem a l’Argentina), us explico que Hobsbawm va ser un historiador marxista del segle XX que gaudeix de la mateixa condició d’ídol per a l’esquerra intel·lectual que Taylor Swift per a les teenagers de tot Occident.
El problema per a l’esquerra intel·lectual és que l’ídol finalment va renunciar a la seva fe. Abans d’explicar per què –l’essència de l’entrevista– un breu resum biogràfic. Hobsbawm, de pare anglès i mare austríaca, va néixer a Alexandria el 1912, es va criar a Viena i es va mudar a Berlín, on es va convertir al comunisme, l’alternativa era Adolf Hitler. Va fugir a Londres el 1933 i fins a la seva mort el 2012, als 95 anys, va escriure infinitat de llibres, entre els quals la magistral Historia del siglo XX, 1914-1991 (Age of Extremes).
“Vostè va ser durant gairebé tota la seva vida membre del Partit Comunista, però, a tot arreu on es va aplicar el comunisme al segle XX, va fracassar”, li va proposar l’entrevistador. “Va ser un error per part seva?”.
“El meu compromís amb la causa dels pobres no va ser un error”, va respondre Hobsbawm. “Però crec que la solució que vam trobar va ser, diguem-ne, tèrbola. Vaig pensar durant un temps que senzillament es devia al fet històric que el comunisme va triomfar primer en països bàrbars. No hi ha dubte que això va fer que tot resultés molt pitjor. Si Rússia no hagués estat el primer, estic segur que el comunisme no hauria estat ni remotament tan bàrbar”.
“Dit això, ja no em puc dir comunista perquè el moment per a aquell projecte va passar. Tot i això, crec que vivim en una societat que no és justa, per més que sigui tolerable, fins i tot rica. Vivim en una època afortunada, molt afortunada, en un lloc afortunat del món, però continuo creient que no hem d’oblidar els altres”.
Per què es va fer comunista? “Alemanya a començaments dels anys trenta va ser un lloc i una època on no només sabies que eres a bord del Titanic, sabies que xocaries contra l’iceberg. Admeto que si hagués pensat només en el destí d’ Alemanya, potser m’hauria tornat nazi. El que sí que sabia era que la socialdemocràcia liberal no era una opció. Havia fracassat”.
Per què va insistir a continuar amb el comunisme després de traslladar-se a Anglaterra? “Volíem canviar el món. Volia retre homenatge a una causa que era una bona causa, una gran causa, malgrat Stalin i la Unió Soviètica. Estava a favor dels pobres contra els rics, i d’això no me’n penedeixo”.
Hobsbawm descrivia Rússia com un país bàrbar; avui s’hi sumen les aspiracions imperialistes
Què sent quan veu que tot allò en què va creure va fracassar i quan veu que avui només queda una gran i única potència capitalista? “M’agraden els Estats Units. Hi he treballat. És, en cert sentit, un país agradable, encara que té els seus inconve-
nients. Però, com a vell antiimperialista que soc, la idea d’un imperi mundial únic em preocupa”.
“Durant gairebé 50 anys hi va haver dos imperis mundials que es controlaven mútuament. Un era més agradable per viure-hi, l’altre no tant, però exercien aquesta útil funció equilibradora. El meu dubte és que el món és massa gran i massa complicat perquè es dirigeixi únicament des de Washington”.
Aquí acaba el meu resum de l’entrevista d’ Eric Hobsbawm el 2002. Em crida l’atenció per les reflexions a les quals ens condueix avui, 23 anys llargs després.
Hi ha una similitud entre l’ascens del nazisme i el de l’extrema dreta avui, amb un Trump aspirant a ‘Führer’
Primer, la descripció que fa Hobsbawm, coneixedor de la història russa com pocs, de Rússia com un país “bàrbar”. Atesa la menció que fa de Stalin, podem suposar raonablement que es referia al mínim valor que es dona i s’ha donat a la vida humana en aquell país. Dic que “es dona” –temps present– perquè avui la dictadura de Vladímir Putin està rehabilitant la figura de Stalin, amb la qual Putin no dubta a identificar-se. En el context de la guerra a Ucraïna, al barbarisme de Rússia podem sumar-hi les seves actuals aspiracions imperialistes.
Segon , es parla molt de la similitud històrica entre l’ascens del nazisme als anys trenta del segle passat i l’ascens avui de l’extrema dreta, en particular el de l’aspirant a Führer Donald Trump. Atesa la incertesa, per no dir caos incipient, que aquesta tendència està provocant, ressona el que va dir Hobsbawm de no només estar a bord del Titanic sinó de sentir que xocar contra l’iceberg és inevitable.
Lee tambiénVox: el triomf de la idiotesa
També sentim un eco dels records que Hobsbawm té de la seva joventut alemanya en la temorosa impotència de la socialdemocràcia liberal de la Unió Europea davant el feixistoide règim nord-americà. La diferència amb aquella època és que ara l’esquerra radical com a contrapès amb prou feines existeix.
Tercer, el somni de Putin de recuperar el poder mundial que tenia Rússia en l’època soviètica podria tenir una irònica utilitat, aquella a la qual es referia Hobsbawm sobre l’equilibri de forces que hi va haver quan hi havia no una, sinó dues superpotències. El poder desorbitat dels Estats Units representa un perill per a “un món massa gran i massa complicat”, especialment quan aquell poder es concentra com mai des de temps de George Washington en la figura d’una persona no només absurdament narcisista, sinó dotada d’una molt limitada capacitat cerebral.
Finalment, és difícil evitar la conclusió que, si a començaments del segle XXI Hobsbawm lamentava el fracàs del seu projecte, avui es posaria a plorar. L’ideal, o el que ell anomena “la gran causa” dels pobres, no ha estat més lluny de fer-se realitat, no ha estat més distant de les prioritats dels que manen al món, des de fa almenys cent anys.
Hi ha una cosa que no ha canviat. Continuem sent afortunats els que vivim als països afortunats. Però fins quan?