El setè continent, el més remot, fascina el món. Té 14 milions de km² coberts en un 98% per gel i guarda el 70% de l’aigua dolça del planeta. Aquest laboratori natural també atreu viatgers a la recerca del que és sublim. La temporada 2023, segons la Iaato, l’ Associació Internacional d’Operadors Turístics de l’ Antàrtida, va ser visitada per més de 100.000 persones. Aquest ha estat un pas notable davant els poc més de 10.000 d’anuals de finals dels noranta. Davant aquesta situació, la pregunta és òbvia: aquest fràgil ecosistema pot suportar el pes de la nostra admiració?
Des de Punta Arenas o Port Williams ( Xile) i Ushuaia (Argentina), els creuers desafien el cèlebre passatge Drake per arribar a la península Antàrtica. Últimament, també s’ofereix arribar-hi directament evitant dos dies de navegació moguda a canvi d’un parell d’hores de vol amb els avions d’aerovies DAP. Ja al continent glaçat i navegant amb zòdiacs que porten els vaixells d’expedició, els visitants recorren canals flanquejats per icebergs blavosos, observen pingüins d’Adèlia lliscant al gel i foques lleopard descansant sobre pannes de glaç.
Té 14 milions de km2 coberts en un 98% per gel i guarda el 70% de l’aigua dolça del planeta
Maria Intxaustegi, historiadora i guia de Lindblad Expeditions, captura la màgia: “Hi ha xerrades que faig a bord en les quals notes que els que t’escolten portaran el missatge de la fragilitat de l’ Antàrtida per la vida”. Els seus relats sobre exploradors com Shackleton o el retrocés de les glaceres emocionen els viatgers, que paguen entre 8.000 i 20.000 dòlars per travessies de 10 a 20 dies, o fins a 50.000 per expedicions de luxe amb caiac o busseig polar. El turisme, concentrat durant l’estiu austral (novembre-març), quan les temperatures van dels 0°C als - 10°C, opera sota estrictes normes. La Iaato limita els desembarcaments a 100 persones, exigeix desinfecció de botes i prohibeix tocar la fauna. “No serà mai una destinació massiva”, diu Intxaustegi. “Els comitès polars són exigents. No és un pati d’esbarjo”. Tot i això, l’augment de visitants provoca debat. Els creuers, amb la seva petjada de carboni i el risc de contaminació, preocupen els científics de les diferents bases, com la xilena Frei, que veuen en el turisme una amenaça a la seva feina, tot i que també una via per divulgar la ciència.
Jorge Flies, governador de Magalhães i l’ Antàrtida xilena, defensa el seu potencial: “L’ Antàrtida és clau en el clima mundial, una reserva d’aigua dolça i biodiversitat. El tractat Antàrtic, un èxit diplomàtic, equilibra ciència, pau i sostenibilitat”. Des de Punta Arenas i el minúscul Port Williams, els creuers generen grans ingressos, impulsen llocs de treball en hoteleria, logística i guies locals. “El turisme visibilitza Magalhães com a porta al continent blanc”, afegeix Flies, que destaca la formació de guies i la infraestructura portuària que estableix Xile com a líder en la gestió sostenible. Intxaustegi, amb incomptables travessies en el seu historial, observa canvis curiosos a la regió: “L’any passat vam tenir 21°C, una cosa inèdita, tot i que aquest any vam veure més gel que mai”. Les seves xerrades sobre el krill, pilar de l’ecosistema, o l’ensorrament de glaceres transformen els turistes en ambaixadors del continent. “Abans no sabien què hi trobarien. Ara venen conscienciats”, assegura. Aquest “turisme d’última oportunitat” reflecteix una urgència: veure l’ Antàrtida abans que el canvi climàtic l’alteri irreversiblement. El tractat Antàrtic del 1959 prioritza la ciència, però no prohibeix el turisme. Operadors com Lindblad, amb un enfocament educatiu, en minimitzen l’impacte. L’equilibri és delicat. Els científics temen que el trànsit marítim i les espècies invasores alterin aquest laboratori del clima. L’ Antàrtida, amb la seva bellesa única, planteja una pregunta: fins quan podrem visitar-la sense fer-la malbé?