Sembla una vila japonesa aturada a l’edat mitjana, amb camperols i samurais que van d’un costat a l’altre, absorts en les tasques quotidianes o descansant en un banc, nens jugant i famílies senceres participant en un ritual o contemplant un castell de focs artificials. Fins i tot n’hi ha que han vist l’home del sac els dies de pluja. Ara hi ha un sol abrasador, però a mesura que avanci la tarda el poblat s’anirà enfosquint i les cases s’ompliran de fanalets. Perquè The world of irreversible change, el fascinant fresc digital del col·lectiu japonès teamLab, està connectat a la meteorologia i el pas del temps de les ciutats on s’exhibeix, de manera que el paisatge anirà canviant amb el pas de les estacions. De l’esclat dels cirerers florits a la primavera als parcs de catifes daurades a la tardor i, si a fora plou a bots i barrals, els diminuts personatges correran a refugiar-se del xàfec. Aleshores n’hi ha que diuen que han vist sortir l’home del sac.
The world of irreversible change es veu com qui contempla la vida a dins d’un aquari i modifica les conductes a mesura que ens aproximem, però, compte!, si toquem la pantalla o interactuem insistentment, trencaríem l’harmonia i provocaríem enfrontaments entre els habitants, que s’embrancarien en una guerra sense treva, amb els samurais tallant caps i fent cendres el món que els envolta. Ja no hi hauria marxa enrere i, extingida la vida humana, la vegetació s’apoderaria de les ruïnes. D’aquí el títol, El món del canvi irreversible. Tot el que fem té conseqüències, si fem mal o desencadenem una guerra res no tornarà a ser com abans.
La delicada obra de teamLab, l’ exitosa associació nipona d’artistes i enginyers que atreu multituds al món amb exposicions d’art interactiu, també s’ha convertit en un dels atractius més importants del Centre d’ Art Hortensia Herrero ( CAHH) des que va obrir el novembre del 2023. Els vigilants de sala han detectat un personatge que mira als ulls del visitant i el provoca: “ Toca’m, toca’m”. “En algun moment deixem que algú la toqui perquè vegi que és una obra interactiva, però sempre amb molta mesura per evitar que es desencadeni la guerra”, assenyala el comissari i crític d’art Javier Molins, director artístic d’un centre que The New York Times va valorar especialment a l’hora de triar València com una de les 52 millors destins del món el 2024.
Més de 300.000 persones ja han visitat el CAHH a l’esplèndid palau de Valeriola, un edifici que suma atractiu a la col·lecció d’art de la vicepresidenta de Mercadona, un centenar d’obres d’alguns dels creadors internacionals més cotitzats de l’art contemporani. Des de David Hockney o Anselm Kiefer fins a Olafur Eliasson, Andreas Gursky, Eduardo Chillida, Tàpies, Alexander Calder, Anish Kapoor, Jaume Plensa o Mat Collishaw.
La història de la col·lecció comença a Dallas, quan Hortensia Herrero i Javier Molins van coincidir en un viatge organitzat per visitar una exposició de Sorolla al Museu Meadows. “Ella tenia vocació de mecenes. A través de la fundació que porta el seu nom treballava en temes de restauració de patrimoni i altres projectes relacionats amb la dansa. Volia fer alguna cosa amb l’art però encara no sabia gaire bé com vehicular-ho. Em va dir que pensava en la possibilitat d’obrir el dia de demà un museu amb artistes valencians. L’acabava de conèixer i li vaig dir que podia fer el que volgués amb els seus diners, però que no em semblava bona idea, que els bons ja estaven representats
als museus i que potser en lloc de pensar en els artistes valencians hauria de pensar en els ciutadans de València,
acostar-los als que no poden viatjar les obres de grans artistes internacionals que exposen a París, a Londres o a Nova York, però rares vegades aquí”, recorda Molins.
L’exdirector de la galeria Marlborough de Madrid va començar a assessorar-la particularment, per a les seves cases, fins que la col·leccionista va adquirir una monumental obra d’ Anselm Kiefer sobre Les flors del mal , de Baudelaire, i Molins li va dir que una peça així no podia ser en un habitatge particular fora de la vista del públic. “L’elecció del palau de Valeriola, que estava en un estat ruïnós, té a veure amb la seva voluntat de restaurar patrimoni i tornar-lo a la ciutat, que ja ha dut a terme en edificis com ara l’església de Sant Nicolau o el Col·legi de l’ Art Major de la Seda. A més, li servia per exhibir la seva col·lecció, de manera que d’un tret matava dos pardals”, apunta la directora de la Fundació Hortensia Herrero, Alejandra Silvestre. “I, a més, no calia anar a una nau industrial als afores, era al centre, on és la gent”, intervé Molins.
La resposta ha estat extraordinària. Dels 300.000 visitants, el 60% van ser ciutadans de València, un 30% públic internacional i un 10% de la resta d’ Espanya. Aquell Kiefer penja avui, en companyia d’unes altres dues obres colossals del tità de la pintura, a la sala noble del palau. Les finestres estan obertes perquè el visitant no perdi de vista la ciutat on és, amb recordatoris constants a la que va ser: un mosaic del segle XVII, una font àrab, restes de l’antic circ romà... Inspirant-se en aquest capítol de la història de l’edifici, Mat Collishaw, que va formar part juntament amb Damien Hirst i Tracey Emin del grup dels anomenats YBA ( Young British Artists), va crear Left in dust, una pantalla de led circular suspesa del sostre per on troten cavalls davant d’una multitud exaltada. El mateix Collishaw va concebre per al centre una segona i envoltant videoinstal·lació entorn de les falles.
Són alguns dels site-specific, obres creades especialment per al palau que atorguen singularitat al projecte i en determinen la personalitat. Ja a l’espectacular vestíbul hi trobem els poètics núvols de colors o bombolles de sabó de Tomás Saraceno, que, com l’obra de teamLab, ofereix infinitat d’irisacions depenent del moment o de la lluminositat del dia, com també els alfabets de lletres de Jaume Plensa enredant-se per les parets com si fossin una heura. Olafur Eliasson ha dissenyat un túnel amb 1.035 peces de vidre amb tots els colors de l’arc de Sant Martí que només podem veure al camí d’anada; a la tornada tot és foscor. Sean Scully ha intervingut l’antiga capella i Cristina Iglesias ha connectat el palau amb un edifici nou annex al pati a través d’un estret paisatge mineral.
