Quan al segle XIX es van unir tots els estats per crear el que avui coneixem com a Itàlia, també s’hi va establir una llengua comuna. Les variants dialectals, que en molts casos assoleixen nivell de llengua, van fer que, a banda dels toscans i rodalia, la resta del nou país hagués d’aprendre la llengua florentina. Per quina raó es va triar la que es parlava a la regió de Florència i no la de Calàbria o de Sicília? Doncs perquè Florència havia estat la gran capital cultural, i això va propiciar que aquella llengua culta esdevingués l’origen del que ara coneixem com a italià.
Avui, però, molts parlants continuen fent servir la llengua pròpia a escala familiar i local, com ara el napolità o el friülà, i la llengua estàndard, la d’origen florentí, com a llengua de cultura, de l’escola i de l’Estat. La diglòssia és absoluta i, en moltes ocasions, els parlants mateixos no són conscients que la llengua que parlen a casa és tan vàlida i valuosa com l’altra, de manera que l’acaben denominant dialecte , com a cosa menor, d’estar per casa. El cas d’Itàlia és paradigmàtic, perquè l’objectiu de la unitat nacional va aconseguir aplegar també la unitat lingüística a través de l’ensenyament d’una sola llengua, que aleshores coneixia un percentatge molt baix de la població, a tot el país.
A Itàlia, l’objectiu de la unitat nacional va aconseguir aplegar també la unitat lingüística
A Espanya la cosa és força diferent. D’entrada, els parlants de gallec, de basc i de català són conscients que, tot i parlar també castellà, totes són llengües. És cert que massa sovint s’ha arribat a la diglòssia, és a dir, a una “situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb valor social diferent: l’un és usat per a funcions formals, generalment en l’ús escrit, enfront de l’altre, que és usat per a funcions informals, bàsicament orals”, explica el DIEC.
A més, en el cas de la llengua catalana, que hi convisquin uns dialectes geogràfics tan marcats també ha fet sorgir discrepàncies entre la manera d’entendre l’estàndard. Per a un ciutadà del Segrià o del Baix Vinalopó, el color de la sang és el roig , mentre que per a un de la Selva o d’Eivissa és el vermell.
En el cas dels llibres de text, redactats en estàndard, les diferències lèxiques entre territoris de vegades fan aixecar polseguera, sobretot entre els que es miren la llengua catalana amb desconfiança. L’estàndard català, basat per tradició i demografia en el central, és una convenció que ha de ser capaç d’admetre tots els matisos, per no posar en perill tota una diversitat ben rica i ben viva. Per mantenir la riquesa de la varietat, cal que tots plegats, des de petits, tant si som xiquetes, com nins, al·lotes, fillets o nenes, siguem més permeables a les altres variants lèxiques.
