Paul Tibbets sempre va dir que “aquell afer” no li havia esguerrat “cap nit de son”.
“Aquell afer” era ni més ni menys que el bombardeig d’ Hiroshima. Tibbets va ser el pilot de l’avió que, el 6 d’agost del 1945, avui fa just vuitanta anys, va llançar la bomba atòmica sobre la ciutat japonesa i va segar de cop la vida a desenes de milers de persones.
El militar estatunidenc havia passat més de deu mesos preparant la missió. Quan va arribar el moment, va partir de l’illa de Tinian, a l’arxipèlag de les Mariannes, als comandaments del seu Boeing B-29 i es va dirigir cap a l’objectiu. A les 8.15 hora local, l’ Enola Gay
–batejat així en honor de la mare de Tibbets– va obrir les seves tripes metàl·liques per deixar caure Little Boy sobre Hiroshima. La bomba d’urani va detonar a uns 600 metres d’ altura, amb una intensitat d’unes 15 quilotones. “Quan ens vam girar per mirar, no hi havia res més que un garbuix negre i bullent que planava
sobre la ciutat”, recordaria el pilot.
El Govern nipó vol que la despesa en defensa se situï en el 2% del PIB el 2027, un increment rècord
L’explosió nuclear va destruir el 70% dels edificis i va matar a l’instant prop de 70.000 persones. Amb el pas de les setmanes, el nombre de víctimes va anar augmentant a causa dels efectes de la radiació: a finals del 1945, els morts ja eren uns 140.000. “Cada dia moren persones al meu voltant. Totes pateixen el mateix destí”, va escriure Ota Yoko a Ciutat de cadàvers ( Satori, 2025), llibre en què l’autora va recollir les seves vivències després de la catàstrofe atòmica.
Segons el relat canònic, el bombardeig d’ Hiroshima –al qual va seguir tres dies després el de Nagasaki, igual de devastador– va precipitar la rendició del Japó i el final de la Segona Guerra Mundial, tot i que els historiadors encara discuteixen avui si realment va ser tan decisiu: és possible que l’emperador Hirohito hagués decidit capitular igualment davant el temor de l’ocupació soviètica o d’una possible revolta interna.
En el que ningú no discrepa és en el fet que l’horror nuclear va segellar el caràcter pacifista del Japó de la postguerra. Un pacifisme que va adquirir estatus legal a la nova Constitució, l’ esborrany de la qual van redactar els EUA durant el període d’ocupació. “El poble japonès renuncia per sempre a la guerra com a dret sobirà de la nació i a l’amenaça o a l’ús de la força com a mitjà de solució en disputes internacionals”, diu l’ article 9 de la Carta Magna, en què també s’estableix que no es mantindran forces armades amb potencial bèl·lic –punt que no va impedir la creació el 1954 de les Forces d’Autodefensa, en principi destinades a operar a l’interior del país–.
La bomba atòmica va forjar el caràcter pacifista del país, plasmat a la Constitució
Malgrat aquest pacifisme constitucional –una raresa al món–, el Japó no va quedar a la intempèrie: a partir del 1951, per iniciativa del primer ministre Shigeru Yoshida, l’ Estat nipó va confiar la seva seguretat exterior als EUA, i gràcies a aquesta associació estratègica amb Washington va poder sentir-se fora de perill durant tota la guerra freda, alhora que es consolidava com una de les economies més potents del globus.
Els últims anys, però, l’antimilitarisme japonès s’ha anat diluint. El primer punt d’inflexió va ser durant el Govern de Junichiro Koizumi (2001-2006), que va promoure una participació més activa de les Forces d’Autodefensa en missions de pau a l’exterior, tot i que el canvi més substancial va ser amb l’arribada al poder de Shinzo Abe (2012-2020). Sota el lideratge del dirigent conservador, el Japó va definir per primera vegada una estratègia de seguretat nacional i va aprovar una reinterpretació de l’ article 9 perquè el país pogués ajudar militarment els seus aliats en temps de guerra. Els successors d’Abe no només s’han mantingut fidels a aquesta línia, sinó que hi han aprofundit: el 2022, l’Executiu nipó va actualitzar l’estratègia de seguretat i va aprovar un augment històric del pressupost de defensa, el qual hauria d’assolir el 2% del PIB d’aquí dos anys.
“El Japó s’està rearmant”, afirma taxatiu Robert Ward, director de Geoeconomia i
màxim expert en afers japonesos de l’ Institut Internacional d’ Estudis Estratègics britànic. I les causes són clares: com resumeix aquest analista en conversa amb La Vanguardia , el país viu avui “en un veïnat perillós”. Miri cap a on miri, veu amenaces. La més important, la Xina, que els últims anys ha emergit com una superpotència i que no amaga l’ambició d’imposar la seva hegemonia al Pacífic. Però també hi ha Corea del Nord, amb el seu imparable programa nuclear, i Rússia, que inquieta Tòquio des de la invasió d’ Ucraïna. A l’entorn geopolític hostil s’hi afegeix, a més a més, la preocupació pel rumb de la política exterior dels Estats Units: amb Donald Trump, Washington ha deixat de ser un aliat fiable. “La situació del compromís dels EUA amb la regió és bastant incerta”, diu Wakana Mukai, professora de Relacions Internacionals de la Universitat Àsia de Tòquio.
El perill potencial de la Xina, Corea del Nord i Rússia expliquen el gir estratègic de Tòquio
Per tot això, el gir iniciat per Abe, que va ser molt contestat en el seu moment, ha anat arrelant a la societat. Avui no només cada vegada més japonesos estan a favor de revisar la Constitució –prop d’un 53%, segons una enquesta recent del diari Asahi Shimbun , vuit punts més que el 2021–, sinó que un partit obertament imperialista i militarista com és Sanseito ha aconseguit entrar amb força al Parlament. Tot i això, la modificació de l’ article 9 sembla poc probable: “Els desafiaments legals per esmenar-lo són enormes. Es necessita una gran majoria al Parlament i després un referèndum”, explica Ward, que creu que el Govern es limitarà a anar reinterpretant la Constitució, com va fer Abe. “La reinterpretació té l’avantatge que la pots anar fent indefinidament. En canvi, si fas un canvi formal, has d’apostar tot el teu capital polític a aquella modificació”, detalla l’analista.
Menys descartable és la possibilitat que el Japó pugui acabar dotant-se d’armament nuclear, malgrat el trauma d’ Hiroshima: “Això depèn d’un parell de factors”, diu Ward. “El principal és la fiabilitat del paraigua nuclear dels Estats Units. Si sorgeixen dubtes seriosos sobre això, podria canviar la narrativa. Un altre punt és el que passi a Corea del Sud, on s’ha obert un debat sobre si seria prudent que el país obtingués capacitat nuclear. Si els sud-coreans acaben volent l’arma nuclear, això podria desencadenar un debat al Japó. Tot i que crec que, a curt termini, encara és molt improbable que el Japó es nuclearitzi”.
Mentrestant, la memòria d’ Hiroshima i Nagasaki es va apagant. Aquest any per primera vegada el nombre de supervivents dels bombardejos va caure per sota dels 100.000. Sense el seu testimoni, les noves generacions japoneses corren el risc de desconnectar amb el passat que va modelar el caràcter pacifista del país.
