El Japó està en baixa forma. Als noranta la tecnologia dels seus productes inquietava Occident. El model japonès era el d’una economia orientada a exportar, hàbil en electrònica i automoció, amb una cultura pacifista que naixia de la terrible experiència de l’holocaust atòmic a Hiroshima i Nagasaki. El Japó s’havia reinventat després de la capitulació del país davant l’exèrcit dels Estats Units el 1945.
Una multitud fotografia els cirerers en flor al pont de Maguro, a Tokio
Durant anys, el país ha estat exemple de soft power, una manera d’anar pel món que ha passat de moda amb el retorn de les grans potències. Avui és un país temorós de la Xina, que negocia aranzels amb els Estats Units des de la debilitat.
El Japó és una democràcia envellida que veu com disminueix la seva població des de l’any 2011. Parlen de decadència i pot semblar exagerat, però així és com ho sent una part de la població. Aquest malestar explica l’aparició de Sanseito, partit d’ultradreta que sembla inspirat en el trumpisme.
La segona font de vots de la ultradreta japonesa és, oh sorpresa, l’excés de turistes
L’èxit de Sanseito, 14 diputats a la Cambra Alta, és de manual. Neix el 2020 a internet, creix amb la pandèmia (gràcies a les falsedats sobre les vacunes) i capta vots amb el rebuig de la immigració. El seu missatge és: “Japó primer”. Hi ha 3,7 milions d’immigrants. Pocs, en aparença, per a una població de 124 milions. Però la por és lliure i els japonesos tenen la pell molt fina en aquest tema.
La segona font de vots de la ultradreta japonesa és, oh sorpresa, l’excés de turistes. El 2024 l’arxipèlag va rebre 37 milions de turistes. El Govern ha treballat durant anys en la promoció d’aquesta activitat. La caiguda de la divisa local ha abaratit el país i l’ha convertit en una destinació de moda.
Lee tambiénGaza arrossega Europa als inferns
L’afirmació més vistosa de tots els que l’han visitat és que el Japó és diferent de tot el que han vist. I deu ser probablement aquesta diferència la que explica que el rebuig de l’excés de turisme doni rèdits electorals i que part de la població ho percebi com una agressió.
Algunes queixes són previsibles. El turisme de masses ha buidat de contingut els carrerons de Golden Gai, el vibe de Shibuya o l’encant d’ Akihabara a Tòquio. Ha fet impracticable el centre històric de Kyoto... Altres queixes sorprenen més. Diuen que els turistes no respecten la manera de fer dels japonesos. Són sorollosos. Se’ls adrecen de forma impertinent i protagonitzen petits actes vandàlics en una societat acostumada al risc zero en delinqüència. Odien els influencers i no es reconeixen en els seus vídeos. I miren amb enveja Singapur, que castiga amb penes severes el vandalisme turístic. El Japó, ara per ara, és un país diferent.
