Salvador Illa va recuperar al desembre una antiga tradició maragallista, que en realitat procedia de la cultura pública municipal, de reunir en una sola sessió tots els directius de la seva administració.
En aquesta trobada els va transmetre dos missatges. El primer és que la falta d’una majoria suficient al Parlament –disposa de 42 dels 135 escons– no és excusa per no entrar cada matí al despatx i començar a treballar.
El segon missatge consistia en la determinació de transformar l’administració. I no es tracta només de reduir la burocràcia. Administració ho és tot: la seguretat, la sanitat, l’educació...
Estabilitat política
Un any després de la investidura de Salvador Illa, que es compleix demà, ja es pot dir que la seva presidència ha amansit els corrents que havien sacsejat els últims anys la política catalana. Malgrat les considerables limitacions –no ha aconseguit aprovar uns pressupostos per al 2025–, ha obtingut una estabilitat consistent, especialment si es compara amb el que passa ara a la política espanyola.
Però el seu altre propòsit, aconseguir que la sala de màquines de l’administració pública catalana funcioni més i més bé, sembla més difícil.
Illa sap que és aquí on es juga una altra batalla política transcendent. Es tracta d’aconseguir que l’administració arribi a uns nivells d’eficàcia que avui no té. Un afany que no és diferent del que tenen la majoria dels governs d’Europa.
El president s’ha imposat la tasca de revitalitzar el sector públic, que pateix disfuncions serioses
Els engranatges de l’ Estat de benestar pateixen una fatiga enorme gràcies a la qual cavalca el discurs de la ultradreta. L’ideari de Trump n’està a l’aguait.
La safata d’entrada
Un conseller explicava fa temps un cas sorprenent. Fins ara, la majoria dels ciutadans cursen les peticions a la Generalitat per escrit, en formularis que es presenten en paper a les oficines de la Generalitat. Després, uns funcionaris s’encarreguen d’introduir les dades al sistema. Molt poques peticions arriben a través del portal digital del Govern prescindint del formulari i l’obligada visita a les oficines públiques. Però el cas és que, quan aquesta petició digital arriba al departament, el formulari també s’imprimeix i es posa a la mateixa safata d’entrada dels qui el van lliurar per escrit. El mateix equip de funcionaris torna a introduir les dades. Un autèntic desastre burocràtic.
L’última setmana la Generalitat ha posat en marxa el projecte per alleugerir els principals tràmits de les peticions més usuals entre la ciutadania. Aquest pla té molt a veure amb aquest cas –si es vol, anecdòtic, però alhora descriptiu– que explicava el conseller. D’aquí uns mesos esbrinarem si han minvat els casos pendents de la safata d’entrada.
A començaments de desembre de l’any passat el Govern va presentar el seu pla de govern, que incloïa un sistema d’avaluació. Una sèrie d’indicadors –per exemple, el nombre de places de residències públiques– que permetrien comprovar si les coses anaven més bé o més malament. El primer informe consultable fins ara és de finals del 2024. Ara per ara no n’hi ha més, de manera que és difícil fer comparacions i arribar a conclusions.
Rodalies i l’ aeroport
Mentrestant, Illa ha aconseguit desencallar decisions rellevants, com ara la constitució de l’empresa mixta que acabarà atorgant la gestió de la xarxa de Rodalies a la Generalitat. Però aquest objectiu continua als llimbs polítics i lluny de les urgències dels usuaris del servei ferroviari, amb una valoració que no supera el suspens des de fa anys.
Hi ha acords polítics en Rodalies i l’aeroport que avancen lentament en un món veloç
Un altre exemple: la controvertida ampliació de l’aeroport del Prat comença a avançar sobre difícils equilibris polítics. Però mentrestant l’aeroport de Barcelona gestiona vols per sobre de les seves possibilitats. Alhora, a Madrid l’obra –finançada pel Govern central– per connectar directament l’estació de Sants de Barcelona amb Barajas fent servir el bypass d’ Atocha i Chamartín ja està a mig fer. D’aquí un parell d’anys Madrid disposarà d’un altre tub aspirador a tota potència i captarà usuaris de la capital catalana.
Herències i urgències
Tot avança, però amb lentitud. Derivat potser de la impossibilitat de tenir uns nous pressupostos ajustats al programa de govern però també dels anys en què les prioritats van ser unes altres, una circumstància que Salvador Illa no ha retret mai als seus predecessors al càrrec al llarg d’aquest any. Illa és poc amic dels retrets.
I hi ha herències enverinades: potser la més escandalosa ha estat la que ha conduït la consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, a remodelar de dalt a baix l’antiga direcció general d’Atenció a la Infància. Fa anys que tothom sabia que l’atenció als menors era un forat sense fons –ho ha reconegut algun antic conseller– i que les urgències passaven per sobre dels procediments. El resultat està a la vista.
Educació i habitatge
Una altra herència: l’educació. Fa anys que Catalunya suspèn en qualitat educativa en la comparació amb altres regions d’ Espanya i d’Europa. Les causes són diverses. Illa ha signat aquest any un acord amb l’OCDE perquè proposi solucions i segueixi els progressos del sistema educatiu català. Reflotar-lo, si és que hi arriba, pot trigar temps, segons va reconèixer el mateix president al Parlament.
Més herències i més urgències: l’habitatge s’ha convertit des de fa uns quants trimestres en el principal problema que afecta la ciutadania a les enquestes de la mateixa Generalitat. La política de regulació dels preus del lloguer ha aconseguit contenir les rendes, però continuen sent inabastables per als joves.
La reorganització del Departament d’Interior ha començat a donar resultats en la percepció de seguretat
Aquesta regulació dels preus és una de les decisions polítiques que han provocat el malestar –juntament amb la falta de mesures efectives contra la burocràcia– de sectors empresarials amb qui, en general, Illa també ha aconseguit una relació més que fluida el primer any.
El Govern s’ha compromès a invertir 4.400 milions en quatre anys per construir habitatge assequible fins a arribar als 50.000. El problema, altre cop, és el temps de resposta el que alarma la societat catalana.
En l’àmbit de la seguretat, els indicadors apunten a una millora de la percepció que té la ciutadania respecte al que passa als barris. La consellera Núria Parlon i el nou cap de la policia, Josep Lluís Trapero, han impulsat una reforma del servei policial amb més agents al carrer, alhora que, gràcies a la bona relació amb el Ministeri de Justícia, els jutjats catalans es comencen a desenganxar de l’exasperant lentitud. Però això només és el principi. La justícia ràpida també va per llarg.
