Transcorreguts més de sis mesos des de la presa de possessió de Donald Trump, ja és evident que els Estats Units s’encaminen a l’autoritarisme. Les mostres més pròximes de la seva manera d’entendre el poder són les recents i humiliants imposicions en matèria aranzelària i de defensa als tradicionals socis europeus, però la més rellevant és el menyspreu envers les institucions del seu propi país. Així doncs, és inversemblant l’atac a la Reserva Federal o el cessament de la responsable de l’Oficina d’Estadística Laboral perquè les xifres d’ ocupació no eren favorables als seus interessos.
Però el més sorprenent en aquest camí cap a l’autocràcia és el silenci de la ciutadania. La que es considerava un exemple de política i societat civil independent i articulada resulta que, quan més es necessita, emmudeix i s’autocensura. Sembla com si per competir amb la Xina, el seu gran rival en la lluita per l’hegemonia global, els nord-americans consideressin convenient emular les formes de govern del gegant asiàtic i trencar amb la seva millor tradició liberal i democràtica.
El soroll del moment no pot amagar les enormes fortaleses de la UE en tots els àmbits
Enmig d’aquest embolic global, alimentat en bona manera per una Rússia incapaç de fer-se respectar però amb una enorme capacitat per distorsionar, hi ha una Unió Europea moixa i sacsejada per tot arreu, especialment després de l’episodi escocès. Europa apareix com una relíquia del passat carregada de bones intencions però sense capacitat per defensar-se d’homes forts com Trump, Putin, Netanyahu o Xi Jinping. Tot i això, no hi ha raons que justifiquin aquest pessimisme generalitzat.
La resposta europea només es pot sustentar en el més propi de la seva personalitat: el respecte a les llibertats i les minories. A més, el soroll del moment no pot amagar les enormes fortaleses de la Unió Europea en tots els àmbits. La qüestió és ser capaç de combinar la diversitat, font de dinamisme, amb la plena integració científica i militar, ja que la nostra única debilitat és la fragmentació.
Per això ens hauria de servir d’estímul la nostra història comuna, sense necessitat de remuntar-nos als orígens, que es van donar en un context molt convuls després de la tragèdia de la II Guerra Mundial. Més a prop, i en unes circumstàncies estables, convé recordar la creació i consolidació de l’euro, avui convertit en una divisa de referència mundial. En el seu moment, adoptar la moneda única va suposar una renúncia extraordinària dels vells estats, molt superior al que avui exigeix una defensa o tecnologia comuna.
Respondre al moment depèn tan sols de la nostra convicció: la que va animar els pares de l’euro i persones com Mario Draghi, que va desenvolupar sense condicions les potencialitats del Banc Central Europeu. Una convicció de què, sovint, manquen els partits tradicionals, que es deixen acovardir pels aprenents de Trump, que, emergint per tot el continent, són el nostre primer perill. Amb convicció, Europa pot.