Maig del 2024. El PSC va guanyar les eleccions catalanes. Però el més rellevant va ser que la suma de forces independentistes ja no arribava a la majoria absoluta al Parlament, una cosa que no passava des del 2010 a Catalunya. Gran novetat.
Tres mesos després, el 8 d’agost del 2024, fa tot just un any, Salvador Illa era elegit president amb els vots dels seus diputats sumats als dels independentistes d’ERC i els Comuns. La majoria havia canviat de costat. A la Moncloa, Pedro Sánchez, ufà, reivindicava la seva política del retrobament. Vent en popa.
Aquell agost del 2024 Espanya amb prou feines s’havia començat a familiaritzar amb els noms de Koldo i Víctor de Aldama. Poc abans de les eleccions catalanes va entrar en escena el cas Begoña Gómez i el seu peculiar jutge d’instrucció, Juan Carlos Peinado. Poc sabíem de David Sánchez, de González Amador, el company sentimental d’Isabel Díaz Ayuso i el fiscal general de l’ Estat. Tampoc no havia aparegut el nom del penúltim ex secretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán, associat amb una colla de presumptes delinqüents, ni havia tornat a les capçaleres de les pàgines web Cristóbal Montoro.
Un any després, aquest mes d’agost, Espanya se n’ha anat de vacances amb aquesta llista de qüestions pendents i d’aquí unes setmanes, a començament de setembre, veurem quines sorpreses més ens reserva la unitat central operativa de la Guàrdia Civil, encarregada de gairebé totes les investigaci- ons políticament rellevants d’aquest país.
“El PSC és més PSOE que mai”, alerta el portaveu dels Comuns, David Cid
Aquest estiu a totes les redaccions es fan llistes avançades de presumptes imputats. (Una advertència: bona part dels noms que circulaven al juliol vinculats a suposats informes de l’ UCO escandalosos no existien. El mercat de futurs carceraris està dopat, de vegades pels desitjos, de vegades pel pànic.)
Així estan les coses. La política s’ha judicialitzat. Sánchez ha manat de resistir, avançar en el que es pugui i com es pugui. La presentació del projecte de pressupostos per al 2026 va en aquesta sintonia. Política per conjurar el butlletí judicial del dia o, per al cas que no aconsegueixi forjar prou majoria per aprovar el projecte pressupostari, justificar un avançament electoral. Alguns dels polítics que encara agafen el telèfon a hores d’ara d’agost donen versemblança a aquesta hipòtesi.
Així estan les coses. A Catalunya, independentistes, socialdemòcrates, els comuns i la dreta de punta a punta, esperen, en una estranya calma després d’anys de dosis extraordinàries d’èpica política, el desenllaç de la tensa baralla espanyola. Qui resisteix i qui fracassa. Qui guanya.
Costa de trobar un moment polític en què Catalunya hagi estat més pendent del que pas- sa a la Carrera de San Jerónimo, a la seu del Congrés dels Diputats.
Turull, secretari general de Junts, retreu a Illa una excessiva supeditació a Pedro Sánchez
L’eventualitat d’un final abrupte de la legislatura espanyola apareix entre els càlculs que avui fan els polítics catalans i la qüestió és com podria afectar l’estabilitat amb què Salvador Illa ha aconseguit superar aquest primer any.
Illa té 42 diputats dels 135 escons que integren el Parlament. La seva capacitat legislativa –com s’ha demostrat amb el rebuig del projecte pressupostari d’aquest any– és molt limitada si no disposa del suport dels aliats de la investidura, Esquerra i els Comuns.
El problema és que bona part dels acords que van fer possible la investidura d’ Illa depenen inexcusablement de Madrid. No hi haurà finançament singular si el Govern de Sánchez acaba caient i difícilment hi haurà un traspàs efectiu de Rodalies.
Cas a part és el compliment de la llei d’ Amnistia –arran de l’acord d’investidura de mateix edro Sánchez amb Junts. El líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha inclòs aquesta llei en l’àmplia llista de les que pretén derogar en cas d’aconseguir arribar a la presidència del Govern espanyol. Una altra cosa és quins efectes legals podria te- nir per als que fins ara se n’han beneficiat.
“Si la legislatura de Sánchez implosiona, també implosionarà aquí”, adverteix Isaac Albert, d’ERC
Isaac Albert, el portaveu d’Esquerra Republicana, admet que “si la legislatura catalana implosiona, també implosionarà aquí”.
Al contrari, el portaveu dels Comuns, l’altre aliat de la investidura, David Cid, pensa que aquest escenari podria desencadenar una reacció oposada: “tindria lloc un replegament de les forces catalanes”, vaticina, en vista d’un eventual govern de PP, potser amb el suport tàcit o explícit de Vox.
Tot i això, tots dos alerten que la feblesa del Govern de Pedro Sánchez està portant Illa a acostar-se massa al PSOE. “El PSC –adverteix Cid– és més PSOE que mai”.
Isaac Albert veu la situació d’una manera semblant i fins i tot qüestiona el nomenament de Montserrat Mínguez, una diputada del PSC com a portaveu del Partit Socialista. “El PSC –adverteix– està massa supeditat” i això, assenyala, afegeix més riscos davant un futur advers.
ERC adverteix que els últims mesos alguns ministres posen objeccions a complir els pactes
Esquerra voldria veure un PSC més allunyat del PSOE perquè, afegeix, “els últims mesos veiem que les coses no avancen com haurien d’avançar”.
Els republicans, que mantenen negociacions discretes sobre el nou finançament amb el Govern central, intueixen que alguns ministres “comencen a pensar més en el seu propi futur”. La invectiva va adreçada a la vicepresidenta primera i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, també líder dels socialistes andalusos. Andalusia serà una de les primeres autonomies que obrirà el nou cicle electoral.
Jordi Turull, el secretari general de Junts per Catalunya, també retreu a Salvador Illa un excessiu acostament a l PSOE. “ Salvador Illa no fa res que no li mani o que no convingui a Pedro Sánchez. Illa –recorda Turull– va negar la possibilitat de l’ amnistia fins que Pedro Sánchez la va pactar amb nosaltres”. “Ha convertit la Generalitat en una espècie de diputació gran”.
Més enllà de les crítiques, els incompliments d’alguns dels acords pactats o la falta de concreció, el cert és que avui dia Junts, Esquerra i els Comuns són plenament conscients que la majoria dels objectius més ambiciosos de la legislatura a Catalunya difícilment s’aconseguiran amb un abrupte canvi de govern a Madrid.
