El riu flueix i sembla que ressonen les paraules de Molière, “l’or converteix en bonic el lleig”.
A Fairbanks, segona ciutat més poblada d’Alaska, 580 quilòmetres al nord d’ Anchorage, feia un dia gris i de sobte, brilla el sol, fins i tot pica com si no fos l’ Àrtic, mentre J.R. Krause pesca unes palletes del metall preciós com a passatemps.
“No em faré milionari”, respon des del mig de la llera del riu, on té un parell de galledes, una pala i un garbell per separar el gra de la palla, que se’n diu.
Explica que aquesta zona és lliure, oberta a qualsevol. Treu terra dels marges, residus de la regió minera pròxima, i els examina. Exhibeix un pot amb petits trossos lluents. “Poden ser 100 dòlars. Hi ha setmanes que trec dos o tres grams, fins a 500 dòlars”, aclareix.
Inverteix força hores. Krause, de Wisconsin, és geòleg, amant d’explorar i de la natura, que somiava amb Alaska. “Resulta irònic”, sospira mentre explica que treballa en una mina d’or a prop, Fort Knox. Vuit dies a la feina, quatre de festa, que dedica al mateix, però sense ànim de lucre. El que troba no ho ven, ho guarda a la seva col·lecció.
Aquest lloc, en ple bosc, a uns deu minuts amb cotxe des de la ciutat, es considera el punt exacte on l’immigrant italià Felix Pedro va descobrir aquest adorat element químic el 22 de juliol del 1902 (diu la placa commemorativa) i va disparar la febre de l’or.
Avui molta gent com Krause hi busca palletes. En veritat, els mou la febre moderna, la dels minerals d’elements rars de la terra, tan preuats en la indústria tecnològica, definits com a essencials per a l’economia i la seguretat nacional. Els EUA, malgrat la seva gran riquesa –només Alaska té 49 dels 50 elements de la llista–, van més aviat escassos. Qui mana és la Xina.
A Pequín van copsar de seguida el seu valor estratègic. En controlen la producció, el processament i la distribució. Els nord-americans envien el 90% a la Xina per refinar.
“Al Govern xinès no l’espanta invertir-hi. Van anar a l’ Àfrica, van agafar els minerals i els van emmagatzemar al seu país”, recalca Lee Ann Munk, professora i directora del Col·lectiu de Minerals Crítics de la Universitat d’Alaska Fairbanks ( UAF).
“Als Estats Units hi ha hagut complaença. Pensàvem que sempre tindríem accés i vam deixar que el mercat ho gestionés, fet que ha derivat en preocupació”, matisa.
La recerca popular d’aquests compostos no és una quimera. Aquests minerals de noms difícils de pronunciar apareixen habitualment amb aquests altres minerals convencionals, com ara l’or o el coure, però se’ls considerava deixalles i es llençaven.
“Els nostres rivals a l’Àrtic, Rússia i la Xina, no tenen aquests caòtics cicles electorals cada quatre anys”
“Ara és difícil de trobar-ne per aquí, perquè la majoria s’han fet servir per construir carreteres”, assenyala Tom Bundtzen, expert en mineria i historiador, que és qui ha organitzat la trobada al rierol on pesca Krause.
“Nombroses persones a l’estat cerquen minerals rars, com ara niobi, itri, liti o antimoni, a les seves terres o en aquestes deixalles” subratlla.
D’aquesta febre estén acta Nate Graham, gerent del laboratori d’instrumentació avançada de la UAF, que s’encarrega d’analitzar el material sòlid (metall, roca, sorra) i determinar quins minerals conté.
Té com a usuaris les companyies mineres, però cada vegada més gent local. “Venen de tot arreu amb pedres que han tret del riu. Molts estan cavant al jardí i volen saber que és el que tenen”, recalca el científic.
Un tomb sorprenent, o una falta total de visió al suposat país de visionaris, si s’observa el passat. Steve Masterman, expert en geologia i economia, que ha alternat la docència amb la indústria, recorda que la seva primera interacció amb el minerals crítics va ser el 1985, quan era a l’Oficina de Mines dels Estats Units. Feien introspeccions en una desena de dipòsits al llarg de tot l’estat.
L’administració va decidir durant la dècada dels noranta tancar aquella agència que investigava els minerals crítics. “Una economia com la nostra és una economia impulsada pels negocis i no hi havia gaires diners perquè no hi invertien. No hi havia interès en l’extracció, ja que no era prou rendible per competir amb altres oportunitats”, explica.
No només resulta difícil l’extracció. Encara ho és més la separació dels altres elements. A més, en un estat com Alaska s’han detectat dipòsits en territoris d’accés molt complex –els localitzen amb tecnologia aèria sofisticada, tripulada o no–, on ni tan sols hi ha camins, i això dispara el preu de la inversió.
“Això és un tren de càrrega que no vam veure venir”, lamenta Munk.
“ Rússia i la Xina poden dirigir les seves indústries al desenvolupament, extracció, explotació i manufactura d’aquests productes perquè no els amoïna el mercat, ja que no tenen llibertat de mercat”, afegeix Masterman.
En la conversa intervé Troy Bouffard, director a la UAF del Centre de Seguretat Àrtica i assessor a Washington de la senadora republicana per a Alaska, Lisa Murkowski, que verbalitza una cosa que sobretot creuen molts conservadors, l’anomenat mal de la política, o de la democràcia, com a fre.
“Els nostres adversaris principals a l’ Àrtic, Rússia i la Xina, no tenen aquests caòtics cicles electorals cada quatre anys i canvis massius”, afirma Bouffard. “Gaudeixen d’una gran estabilitat i capacitat per fer les coses que de vegades fa enveja, però és el que és. Aquí és un caos”, aprofundeix. “No han de passar per la deliberació pública. Un líder com el xinès Xi Jinping és llest, fa una bona feina i vol polítiques efectives”, remata.
Els EUA van tenir coneixement dels minerals rars fa almenys 40 anys, però no hi van veure negoci
Un argument reiterat per aquests experts, favorables a la desregularització de Donald Trump a còpia d’ordres executives, l’exposa Deantha Skibinski, directora de l’ Associació de Miners d’Alaska. Segons un dels seus estudis, des que detecten els minerals fins que, passant per tota la litigació, s’aconsegueix obrir l’explotació, transcorren 29 anys.
J.R. Krause reconeix que a la seva col·lecció d’or hi vol aplicar més exàmens. Per si de cas, té un filó d’aquests rars. Què en diria Molière?
