Ja ho diuen, que val més caure en gràcia que ser graciós. I aquest és el cas d’un Salvador Illa que ja ha completat un any com a president, sense haver fet gaire res d’especial, però també sense haver incomodat especialment ningú. Un no generar grans anticossos que, per pura incapacitat o per les circumstàncies, no van poden lluir els seus predecessors més immediats.
I és que, ara per ara, la gran sort d’Illa ha estat doble: els antecedents i l’entorn, un procés col·lapsat amb l’ajuda d’errors propis de l’independentisme, junt amb l’acció de mecanismes i clavegueres de l’Estat que són una piconadora que encara assetja part dels qui més s’hi van implicar. Així, en l’aparent mar en calma de la política catalana actual, Illa dona una celebrada imatge d’institucionalitat que no és només cosa seva, però que sobretot s’agraeix al president.
Illa capitalitza una imatge d’institucionalitat que no és només cosa seva
En aquest sentit, la gran aportació d’Illa en el seu primer any al capdavant del Govern pot haver estat, perfectament, no fer passar vergonya a propis i estranys. I això ja és molt, venint d’on veníem, però tampoc és tant com per justificar el nivell d’elevació, gairebé d’encens i altar, que alguns li dediquen.
Sobre el paper, molt del que planifica sona bé. Sobre el terreny, encara hi ha molt per fer i ja acumula errors d’execució gens menors. I és cert que ningú, en arrencar, no podia exigir-li miracles, però sí una mínima concreció i major nivell executiu. És només cosa del desconcert on viuen instal·lats els seus socis d’ERC i comuns? No.
Un govern que promet eficàcia convida a esperar-ne pressupostos aprovats i menys errades flagrants, com les que ha protagonitzat, entre d’altres, la consellera Esther Niubó a Educació.
Si errades com les de les proves de selectivitat o les de funcionaris les hagués firmat qualsevol dels governs anteriors, el relat hauria estat clar: incompetència, frivolitat i incapacitat per gestionar l’autonomia (d’ERC, de Junts, tant se val). Illa, en canvi, acaba de superar sense gaire pèrdua de crèdit l’any de gràcia que una majoria li ha concedit.
Un any guanyat, sobretot, per comparació. Com l’històric Barça d’Helenio Herrera que guanyava sense ni tan sols baixar de l’autobús. Però això no dura per sempre.
Illa ha optat per una presidència de gestió, de formes, de discreció. En una Catalunya fatigada, això s’ha agraït. Però només administrar no és liderar. De vegades també cal aixecar la veu i marcar perfil, no només davant de forces petites o ultres. I això, d’Illa, s’ha trobat a faltar davant de Pedro Sánchez, especialment a tomb d’un finançament que ja gairebé ningú no espera singular de debò.
Serà Illa com Hermes, el déu grec de les sandàlies lleugeres que travessava mons sense fer soroll? Impulsa una presidència pensada més per no molestar que per transformar? En queda mandat per saber-ho, però alerta perquè, per governar, de vegades no n’hi ha prou amb no trepitjar ulls de poll. Cal, si s’escau, trepitjar fort. Davant de qui s’escaigui.