Així que es facin més patents els efectes irreversibles de la crisi climàtica, més canvis caldrà incorporar en la vida quotidiana de les persones. Alguns són ara difícils d’intuir, mentre que n’hi ha que ja es perfilen. No pot descartar-se, per exemple, que d’aquí uns anys els representants polítics evitin agafar-se vacances durant les setmanes més tòrrides de l’estiu i que s’habilitin períodes de descans i evasió alternatius durant el curs parlamentari. D’aquesta manera, evitaran sufocacions com assabentar-se que el foc devora els seus municipis, comunitats o països mentre ells inflen flotadors a centenars de quilòmetres de distància. “Tornem a casa o espero que em confirmin si l’incendi va a més, per si el controlen abans i no cal tornar?” “Ha passat un dia i continua cremant la muntanya, però l’oposició no s’ha queixat de la meva absència: torno demà o ens quedem fins demà passat i aprofitem l’hotel?” “Espero que els bombers que surten a la tele amb la cara negra no siguin els mateixos que fa uns mesos se’m van queixar de falta de mitjans”. Dubtes raonables que seran cada cop més habituals.
Però, més enllà del debat sobre l’estètica en la política, l’escalfament fa cada vegada més mal. Sufoca les ciutats i les torna inhòspites –aquest any, Barcelona i Madrid no estan fent precisament l’agost turístic– i abrasa el paisatge fins a convertir-lo en una pira, el que desencadena uns incendis d’ultima generació que calcinen el país buidat però que truquen també a la porta de les capitals, com va passar ahir al madrileny Tres Cantos.
Tot i així, poques notícies hi ha més dramàtiques que la mort d’un temporer que recollia fruita a Lleida en el pic de l’onada de calor (la causa exacta de la mort encara no s’ha determinat). És cert que als pobles agrícoles es concentren les jornades de feina en les hores menys caloroses i, en dies crítics, fins i tot s’aturen les tasques. Però la virulència de la crisi climàtica obliga a replantejar-se com es collirà la fruita quan d’aquí uns anys els dies tòrrids es multipliquin. Això sí: si la ultradreta arriba al govern i compleix la promesa de repatriacions massives de migrants, potser no hi haurà mai més recol·leccions. Qui es jugarà aleshores la vida a 40 graus a l’ombra per un sou mínim?
