A Bangkok, a l’agost, val més venir amb impermeable. Però això no ha d’alterar els plans de ningú, com no trastorna els dels que viuen aquí, immersos en un present continu en què els centres comercials, a temperatura constant, anul·len les estacions.
Els xàfecs a Tailàndia poden ser intensos cap al tard i de vegades et poden deixar sense alè –com el seu menjar picant–, però no duren pas. D’això hi entén Luis Garrido-Julve, autor de Tailandia en paños menores , després de 14 anys: “Cal veure la temporada baixa com una oportunitat. En cap de setmana recomano Koh Kret, l’illa urbana de la música en directe i de la cervesa artesana”.
La cuina tailandesa, de carrer o no, sempre és sana, barata, saborosa i preparada al moment
Khao San va tenir un estil semblant i conserva la fama de meca motxillera, encara que avui sigui més fàcil veure-hi un cocodril a la brasa que no pas una motxilla. La zona va anar guanyant caixet i confort, fins que els efluvis de marihuana –per un experiment fallit de despenalització que ha durat tres anys– van tornar a foragitar certa clientela.
Un carrer amb menys fums i que fa parlar més, des de fa mesos, és Song Wat, que pot semblar el Born de fa tres dècades en versió oriental. Qui va tenir ull per veure-ho va ser precisament una barcelonina, Myriam Rueda, que ha tingut un paper central en la rehabilitació del barri, que va estar a punt de caure sota el picot. Avui floreix com a aparador d’art i copes, on ella ha posat el seu gra de sorra amb la vermuteria La Malifeta.
Per a un còctel encara més sofisticat es pot recórrer a The St Regis bar, planta 12 de l’hotel del mateix nom, amb vista a un camp de golf en ple centre i al metro elevat, BTS.
L’esmentat Song Wat és en una cantonada del corrent del Chao Phraya. Si l’avinguda Sukhumvit –solcada pel BTS– és la columna vertebral de Bangkok del segle XXI, el riu n’és l’origen, ànima i centre permanent.
El Bangkok d’avui encara gira l’esquena al Chao Phraya, com Barcelona la va girar a la platja, encara que aquí hi hagi alguns dels seus hotels més emblemàtics: The Mandarin Oriental fa 150 anys. Almenys el seu Author’s Lounge, per on passeja el fantasma dels novel·listes Joseph Conrad o Graham Green.
A la vora oposada al Shangri-La hi ha IconSiam, el centre comercial més fulgurant, amb una cascada a dins que és obra d’una empresa espanyola. Al Capella, “el millor hotel del món” segons una llista recent, les seves 101 habitacions tenen totes vista sobre el Chao Phraya. Una passejada amb vaixell pel riu és tan imprescindible com solcar el Bòsfor a Istanbul.
I si Song Wat és “l’últim”, el primer va ser Rattanakosin, seu del poder, convertida en illa pels canals. És on es troba el Gran Palau i els temples del Buda Esmeralda i Repenjat.
El nom oficial de Bangkok és el més llarg del món, però la seva història és més breu. La capital de l’antic Siam, fundada el 1782, no té gaire pàtina, però prou per recrear el Hong Kong de principis dels seixanta. S’han de veure els exteriors d’ In the mood for love , filmats per Wong Kar-wai, que avui suaria per la despietada especulació immobiliària.
Bangkok és un motllo hipercapitalista de vidre i acer sobre una superfície subtropical on no s’ha de pressuposar que els carrers tinguin sortida i encara menys vorera. On algun arbre en flor redimeix els últims canals navegables, tan pudents com pràctics davant els embussos del vespre.
Al costat de l’arcaic Lumphini Park, solcat per llangardaixos gegants, hi ha el One Bangkok, l’últim centre comercial, d’arquitectura contemporània. A Bangkok fins i tot hi ha antiquaris als entres comercials, com River View, on el premi són les terrasses amb vista.
Més endavant, Rueda recepta les matinades de Pak Khlong Talat (el mercat de flors) als noctàmbuls, després de veure la posta de sol a Wat Saket, el temple daurat sobre l’únic turó –artificial– de Bangkok. “O el mercat d’ Or Tor Kor, de menjar local, per a qui pugui viure sense aire condicionat”. Al costat del mercat airejat de Chatuchak, que continua sent una bona opció per a roba i records, encara que a Bangkok ja no hi hagi gangues.
L’arquitecte establert Miguel Vélez recomana Talad Noi (mercat petit), “un antic barri xino proper al palau reial que barreja història viva, art urbà i vida local. Un Bangkok íntim i fascinant per explorar amb calma”.
L’oferta cultural de Bangkok no fa honor a la seva mida. Tampoc no és una ciutat amable per als nens. Amb pocs parcs, Bangkok va deixar de ser una ciutat jardí ja fa dècades. Però compta amb un pulmó verd a Bang Krachao. N’hi ha prou amb agafar un transbordador a l’altra riba per trobar parades de lloguer de bicis per pedalar en paisatges rurals que un s’imaginava a més de 100 quilòmetres.
Garrido-Julve també elogia “el soi [ soi és ‘carrer’] Nana del barri xino, que no s’ha de confondre amb la de la tríada del turisme sexual [ Nana Plaza, soi Cowboy, Patpong]. En aquest petit soi Nana hi ha restaurants xinesos elegants, bars de jazz i menjar de carrer tailandès”. A tot arreu la frescor i qualitat d’aquest últim justifica el viatge per si mateix, a preus imbatibles, acompanyat d’aigua de coco i fruites d’un altre món: longan, mangostà, rambutan...
