Vaig descobrir el quadern de tapes dures i negres d’en Toni Cruz quan, essent jo directiu de Televisió Espanyola, ens reuníem amb ell i en Josep Maria Mainat per preparar el primer Operación Triunfo l’any 2001. Jo pensava que era la típica llibreta Moleskine tan de moda per la barreja retro i moderna alhora. Però no era així. En realitat només s’hi assemblava en l’estètica exterior. Els fulls blancs havien estat substituïts per múltiples apartats pensats a fer-los eficients i que per Nadal ens regalava. Anys després, quan ja vaig anar a treballar amb ells a la productora Gestmusic, havia presenciat al despatx que compartien les tempestes d’idees. Qui no els coneixia podia pensar que realment s’estaven barallant perquè la discussió apujava de to. En realitat es contraargumentaven fins a arribar a la idea final.
Llavors en Toni obria la Moleskine tunejada i començava a construir com s’havia de fer aquella producció televisiva amb un esquema molt ordenat i concret que no deixava res a l’atzar. Era com el general d’un exèrcit que preparava els seus per al combat, en què l’àrbitre són les audiències, és a dir, els gustos del públic, que coneixien tan a fons que fins i tot havien desenvolupat un sistema propi de mesurament. Des del primer fins a l’últim tothom sabia què havia de fer i qualsevol problema tenia un procediment i una resposta prevista. Als programes en directe, on gaudien més, tenien un control de direcció independent de la realització des d’on anaven donant instruccions. Les reunions de l’endemà del programa, en què tot l’equip el visionava i es corregien errades, era la culminació d’una exigència a què probablement no era aliena la formació tècnica d’en Toni assolida a l’Escola de Teixits de Canet de Mar.
Era com el general d’un exèrcit que preparava els seus per al combat, en què l’àrbitre són les audiències
Ara que en Toni ens ha deixat, com bé va apuntar la seva família quan ho va comunicar, per encetar una gira indefinida, sí que caldria posar en valor el que ha representat per la indústria audiovisual, especialment de l’entreteniment, i les aportacions que ha fet. Tot des que un dia es van adonar que aquells espectacles amb música, humor, disfresses i teatralitat mediterrània que varen rebentar de popularitat en els temps de La Trinca, de fet, ja eren televisió. Només hi calia afegir les càmeres.
I va començar una història d’èxit. El llegat aportat és variat. Primer, saber posar les productores al centre del procés dels continguts guanyant-se la confiança de la cadena i no només una subordinació econòmica que dificulti els reptes i l’atreviment. Ser capaç de desenvolupar desenes de detalls de la posada en escena que feia que a l’hora de sintonitzar un dels seus programes automàticament se sabia que eren de Gestmusic. Entendre que quan la gent s’asseu davant de la tele no es vol adormir, sinó espavilar i passar-s’ho bé. Fer que els laments pels fracassos només duressin cinc minuts. I, sobretot, divertir-nos tots nosaltres fent televisió.