Extremadura ha aprovat una deducció fiscal del 30% de les despeses veterinàries originades pels problemes de salut de les mascotes. La bonificació serà de fins a un màxim de 100 euros i tindrà un cost per a les arques públiques d’aquesta comunitat de sis milions d’euros sobre un pressupost que depassa els vuit mil. Fiscalment, els gossos, gats i puces ensinistrades ja són a Extremadura un més de la família. Anticipa el Govern de la dirigent popular María Guardiola allò que acabarà passant a tot Espanya. La paradoxa salta a la vista: les assegurances mèdiques de les persones, que alleugereixen la pressió sobre el col·lapsat sistema sanitari, no són deduïbles. En canvi, obrim la porta perquè sí que ho siguin les indigestions de quissos i mixets. Ens sembla una mesura d’allò més coherent. Un país de gossos exigeix una fiscalitat de gossos.
Els anys durs del procés independentista és molt probable que aquesta decisió s’hagués entès per part del nacionalisme en clau d’afront. El regal fiscal als propietaris dels animals (no volen que se’ls anomeni així, ara són pares i mares de “fills” de quatre potes) no s’hauria passat per alt. El greuge s’hauria expressat, més o menys, en aquests termes: gràcies a l’espoli fiscal, les mascotes extremenyes tindran més atencions, més bona salut i viuran més anys que les catalanes. Si no haguessin disposat dels nostres recursos, els costa la vida als nostres animals!
El marc de confrontació ha passat de l’Espanya ens roba al Madrid ens roba
Així hauria estat en època de poca finor. Ara, amb la Generalitat governada pels socialistes i Salvador Illa faixant-se per exigència d’ERC a obtenir resultats en la troballa d’un finançament singular que alhora no sigui singular per a Catalunya, convé l’ús del pinzell. No s’ha de violentar ni confrontar amb ningú. L’ Espanya federal exigeix fraternitat i respecte a les decisions de cadascú. Aquesta manera de fer, imprescindible perquè tingui alguna possibilitat l’optimista pla d’ Illa de convèncer la resta de comunitats autònomes de les bondats d’un finançament pactat primer entre el Govern espanyol i la Generalitat, només admet una excepció: Madrid. Per això el nou marc de confrontació que s’empeny des del socialisme català, afortunadament de manera més civilitzada i menys demagògica que la que aquí expressem, adopta una nova forma: de l’ Espanya ens roba (als catalans) al Madrid –el d’ Ayuso– ens roba (a tots els espanyols).
Als beneficis econòmics que Madrid acumula com a capital d’ Espanya s’hi afegeix la deshonesta, insolidària i egoista política fiscal del Govern Ayuso, diu l’argumentari oficial socialista. Aquesta confrontació té un alt valor d’ús polític. D’una banda, desvia la mirada de les greus dificultats de fons que arrossega el model fiscal promès a ERC (no només en qüestions principals com l’ordinalitat). De l’altra, accentua allò en què sí que és fàcil que es posin d’acord el PSOE i el PSC: la voracitat no és catalana, és madrilenya. Com que el socialisme està sec, a Madrid no arrisca res fent seu aquesta manera de raonar.
Salvador Illa
La baralla amb el Madrid d’ Ayuso, que en política econòmica i fiscal Illa busca des del primer dia, aporta un altre benefici al PSC. Elimina la possibilitat que a Catalunya s’obri algun dia el debat entre catalans sobre l’asfíxia fiscal que apuntala sobre ells el seu propi govern (aquest i els anteriors). Per incompareixença de l’oposició, per exigències de l’aritmètica parlamentària i pel discurs guanyador de l’esquerra –i la ultraesquerra– durant els anys del procés, Catalunya deu ser l’únic lloc del món on no hi ha una mínima discussió sobre la raonabilitat de la càrrega fiscal imposada pel seu govern més proper. Il·luminar amb grans focus la fiscalitat madrilenya garanteix que això continuï sent així. Al capdavall, si paguem massa és sempre per culpa d’un altre. I a menjar anissos i dormir feliços. Una resignació d’allò més convenient. No per als ciutadans, però sí per als nostres governants.
Però anem al que és important: si ha de reencarnar-se en animal de companyia demani de néixer a Mèrida, Càceres o Badajoz. O en qualsevol lloc del País Basc. Encara que dels bascos, pel que sigui, no en parli mai ningú. Bub, bub.