Es famosa la resposta de Salvador Dalí quan li van preguntar quina obra salvaria del Museu del Prado en cas d’incendi: “L’aire de Las meninas ”, va concloure el pintor. No es referia a un objecte físic, sinó a una cosa intangible. Les cases-museu tenen alguna cosa d’aquest intangible. A Catalunya n’hi ha més d’una vintena, i la seva missió no és només conservar un patrimoni material, sinó preservar aquell “aire” que ajuda a entendre amb més profunditat la vida i l’obra de cada artista. A continuació, en proposem sis: la Vil·la Joana de Verdaguer, el Cau Ferrat de Santiago Rusiñol i les cases-museu de Gaudí, Joan Maragall, Dalí i Pau Casals.
Verdaguer, aire de retir
Jacint Verdaguer va passar aïllat els seus últims dies, fins a morir el juny del 1902 de tuberculosi en una casa de Collserola. Coneguda al segle XIX com a torre d’estiueig, Vil·la Joana va tenir una altra vida com a seu de les Escoles Vil·la Joana, un centre pioner a Europa d’educació especial. La visita actual recorre part de la primera planta, on la vida del poeta es desplega en ordre cronològic: la infantesa a Folgueroles, el contacte amb la natura, la seva consagració en els Jocs Florals i la coronació com a poeta nacional; la crisi espiritual després del seu viatge a Terra Santa i el desgast dels últims anys. Els objectes i habitacions –la cambra on va morir, la galeria, l’escriptori–prolonguen l’aire de retir que va envoltar el poeta.
Vil·la Joana prolonga aquell aire de retir que va envoltar Jacint Verdaguer en els seus últims dies
Gaudí, aire modernista
Antoni Gaudí va tenir la seva casa dins el Park Güell durant gairebé dues dècades, els anys de maduresa creativa en què va bolcar la seva vida en la Sagrada Família. Després de la seva mort, l’habitatge va passar per mans privades fins que, el 1963, va obrir les portes al públic com a casa-museu. Des d’aleshores, ha volgut mostrar al visitant un Gaudí més enllà del mite arquitectònic: l’home, el creient, el dissenyador de mobles. El recorregut inclou estances recreades com el dormitori o l’estudi i peces originals creades per a les cases Batlló, Calvet i Milà. L’edifici, dalt del parc i de tres plantes, combina àrees d’exposició i un mirador d’ús intern.
Rusiñol , aire de trobades
Entrar al Museu del Cau Ferrat de Sitges és entrar a la casa-taller de Santiago Rusiñol, on abans hi havia dues antigues cases de pescadors. Les parets estan cobertes per les seves pintures i les dels seus contemporanis, amb la col·lecció de ferro forjat que ell mateix va reunir, amb peces que van de l’edat mitjana al modernisme. Però més que un taller, aquest espai va ser un nucli d’activitat: aquí Santiago Rusiñol va organitzar les Festes Modernistes, que van atreure artistes de tot Europa i van consolidar Sitges com un referent cultural de finals del segle XIX. Sí, tot el museu conserva aquest aire: la llum natural que entra pels grans finestrals, la disposició de les sales i la densitat d’objectes transmeten aquesta mateixa energia que va convertir el Cau Ferrat en un laboratori viu d’idees i en un espai de trobada i celebració.
A Portlligat, el visitant troba al rebedor un ós que funciona com a paraigüer
Dalí, aire oníric
El visitant de la Casa Salvador Dalí entra pel Rebedor de l’ Ós, una bèstia que aquí funciona com a paraigüer, i darrere hi troba un mussol dissecat. La casa es desplega a partir d’aquest punt en un entramat de passadissos i habitacions. A Portlligat, amb el paisatge que tantes vegades va servir de fons a les seves teles, s’hi erigeix la que va ser la residència de Salvador Dalí des del 1930 fins a la mort de Gala el 1982. Una mena de laberint domèstic purament surrealista que reflecteix l’obsessió de l’artista pel detall i el perfecte desordre. El taller conserva els estris que mostren la rutina obsessiva del pintor. Al costat, hi ha l’ Habitació dels Models, que guarda eines òptiques i un petit bust de Neró, inspiració per a la seva obra Desmaterialització del nas de Neró (1947). La Sala Oval, espai privat de Gala, va ser construïda per a la lectura i les visites distingides: s’hi accedeix després de travessar el vestidor ple de fotografies i retalls que documenten la intensa vida social de la parella. Tot l’espai està esquitxat d’ous, caps i escultures, incloent-hi el Cristo de los Escombros , elaborat amb restes d’un diluvi.
Joan Maragall, aire senyorial
La Casa- Museu de Joan Maragall guarda, al barri de Sant Gervasi de Barcelona, entre mobles isabelins, l’ arxiu que preserva la seva obra. El poeta va viure aquí els últims 12 anys de la seva vida. Va ser la seva vídua, Clara Noble, qui va impulsar la primera edició de les seves obres completes i va organitzar el fons documental, que avui està adscrit a la Biblioteca de Catalunya i combina la seva funció com a centre d’investigació amb la de museu. Conserva estances com el rebedor, el saló noble, el menjador, el despatx i dos dormitoris. El visitant hi troba el mobiliari original, fotografies familiars i una col·lecció de pintura modernista amb firmes com Rusiñol o Casas. L’ arxiu acull més d’un miler de manuscrits, un epistolari, primeres edicions, traduccions del mateix autor i la seva biblioteca personal. Bona part del fons està digitalitzat, però l’experiència de recórrer la casa aporta tota una altra dimensió: les estances transmeten l’atmosfera on Maragall va escriure els seus articles, versos i discursos, i on també va aterrar la seva idea de la “paraula viva”. A fora, un immens jardí de til·lers i xiprers, amb aquell aire senyorial de finals del segle XIX.
Les estances de la casa de Joan Maragall transmeten l’atmosfera on va aterrar la seva idea de la “paraula viva”
Pau Casals, aire d’estiu
El violoncel·lista va passar en una casa del litoral del Vendrell diversos estius acompanyat d’intèrprets com Enric Granados o Donald F. Tovey. La finca va créixer: jardí, hort, allotjaments per a convidats i fins una pista de tennis; als anys trenta, una reforma va incloure una sala de concerts i la Sala del Vigatà, amb pintures del segle XVIII, a més d’una galeria d’escultures amb peces de Josep Clarà i Josep Llimona. Casals amb prou feines va poder gaudir d’aquestes millores: va partir a l’exili i la casa va quedar en mans del seu germà. El 1972 va crear la fundació que porta el seu nom i dos anys després es va obrir com a Casa-Museu Pau Casals. L’edifici conserva el porxo d’arcs de mig punt i un jardí lateral. A dins, la col·lecció reuneix obres vinculades a la sala Parés, a més d’escultures, instruments o fotografies. Cada sala —la de la Música, la del Sentiment— respon a un capítol de la vida de l’intèrpret. L’ arxiu documental, dipositat a l’ Arxiu Nacional, inclou l’epistolari que dona compte de la seva relació amb la cultura i la política del seu temps: a Sant Salvador, el visitant hi troba el retrat d’un artista que va convertir l’estiu en escenari de música i amistat.