Han arribat nous jugadors al campionat, tot i que cap amb la cantarella mediàtica que va acompanyar el desembarcament fa un any al Reial Madrid de Kylian Mbappé, finalment pichichi sense corona. L’equip blanc ha canviat de timoner, amb l’aterratge de Xabi Alonso. Ha tornat a fer ús del portatalonaris l’ Atlètic, que sempre agita l’arbre a l’empara de l’etern Diego Simeone. Però aquesta Lliga que arrenca té un nom propi per sobre dels altres, el de Lamine Yamal. Perquè és l’estrella sense discussió del conjunt que defensa el títol, el Barça, perquè estrena dorsal, el 10, amb la mística que això comporta, i perquè als 18 anys acabats de fer ja ha demostrat que està tocat amb la vareta dels elegits. Amb Lamine Yamal es té permanentment la sensació, basada en fets reals, que el que s’obre davant els ulls dels aficionats és un repertori que enlluerna pel que ja ha mostrat i, sobretot, pel que s’intueix que pot ser, un futbolista franquícia que ha de dominar el panorama almenys una dècada.
Paraules majors que s’escampen al seu pas i sota el pes del seu futbol. Fins fa poc els elogis es mesclaven amb la prudència, per la seva joventut, però ha fet caure tantes portes i ho ha fet tan aviat que aquesta etapa ja ha quedat enrere.
És el millor del millor equip de la Lliga de la campanya passada, llueix el 10, cobra com el que és, una figura, i la parròquia barcelonista es frega les mans quan el veu encarar el lateral des del flanc dret.
El Madrid ha tret el portatalonaris per intentar tancar els esvorancs en defensa
Darrere seu hi ha la batuta de Hansi Flick, que el pressiona amb suavitat quan fa falta i exigència màxima sempre. En un club, el barcelonista, que és el gran animador del futbol espanyol i mundial, per la quantitat de girs de guió que protagonitza (inscripcions, Camp Nou, gires, capitanies de posar i treure...), l’entrenador alemany representa l’estabilitat, les idees clares i la serietat.
Si tot el que ha passat no ha aconseguit trasbalsar-lo, és difícil que perdi la fermesa. Amb Flick l’equip viu en un oasi tan vistós com estridents són els vaivens d’un club sempre a punt del més difícil encara.
Malgrat això, el Barça parteix amb l’anell de favorit, per futbol col·lectiu i per la joventut de bona part de la seva espina dorsal, famolenc per continuar al camí dels èxits obert la temporada anterior. A aquell equip s’hi ha afegit el porter Joan Garcia com a principal cara nova. L’altra és el cedit Marcus Rashford.
Tot i els habituals embolics amb les inscripcions, el Barça presenta un nou amo de la porteria
Per combatre la unitat barcelonista i també l’efecte Lamine, el Madrid ha reforçat la defensa amb Huijsen, Carreras i Alexander-Arnold i ha fitxat el púber argentí Mastantuono. Però un dels grans desafiaments de Xabi Alonso serà millorar la complicitat i el compromís defensiu de Vinícius i Mbappé. El basc no es casa amb un sol sistema de joc i en això entronca amb un Madrid que sempre ha estat eclèctic històricament pel que fa a l’estil. L’únic important al Bernabéu continua sent guanyar. D’una manera o d’una altra. Per aconseguir-ho hauran de destronar un Barça marca de la casa.
