Sempre és un bon moment per llegir qualsevol llibre d’Emmanuel Carrère, encara que sigui amb 14 anys de retard. Carrère va publicar la seva percaça major del poeta (entre moltes altres coses) Eduard Limónov l’any 2011 i ara Anagrama, que el 2012 ja la va treure traduïda al castellà per Jaime Zulaika, publica la traducció catalana de Ferran Ràfols Gesa. És un grandíssim llibre que ressegueix la inversemblant biografia de l’escriptor rus Eduard Limónov (1943-2020), dissident perpetu nacionalitzat francès i fundador de l’il·legalitzat Partit Nacional Bolxevic (els partidaris del qual eren coneguts com els nazbols ). El llibre de Carrère bascula entre la biografia novel·lada i la novel·la biogràfica en la qual el biògraf és un personatge més a qui també veiem evolucionar en el decurs de la seva percaça. Quan, en la primeria dels noranta, Limónov participa en el conflicte dels Balcans, especialment en la república sèrbia de Krajina, el biògraf canvia la mirada sobre el seu objecte d’estudi, atura el projecte i es planteja d’abandonar-lo. El text llavors actua com a mirall deformat que reflecteix la silueta del fotògraf a punt de fotre la càmera a mar, fastiguejat per la deriva feixista del seu protagonista. Al final persisteix fins a un gran epíleg, datat el desembre de 2009, amb el biògraf buscant un final escaient a la personalitat narcisista del biografiat, atès que no pot fer ús del final canònic de qualsevol biografia perquè Eduard Limónov encara és viu.
Com tots els llibres memorables, Limónov és un cabdell esfilagarsat que ens incita a estirar fils per qualsevol banda. Especialment interessant és el paral·lelisme que Carrère traça entre dos dissidents tan oposats com Limónov i Soljenitsin, que van sortir del país en el mateix moment, la primavera de 1974, i hi van tornar també alhora, vint anys després. Mentre l’un es prostituïa a Central Park, l’altre escrivia setze hores al dia en la seva finca de Vermont La roda vermella , “un cicle novel·lesc sobre els orígens de la revolució del 1917 comparat amb el qual Guerra i pau és una narració psicològica superficial a l’estil d’ Adolphe ”. Quan l’autor d’ Arxipèlag Gulag torna a Rússia els nostàlgics del comunisme el veuen com un criminal, els demòcrates com un aiatol·là i els lectors només parlen de La roda vermella per riure-se’n. Carrère escriu: “No l’han llegit, no l’ha llegit ningú”.
Emmanuel Carrère escriu que ningú no ha llegit ‘La roda vermella’, de Soljenitsin
No m’estranya, perquè són vora de sis mil pàgines. Només hi ha una traducció íntegra en francès, publicada per Fayard entre 1983 i 2017, que supera en pàgines A la recerca del temps perdut , de Proust. En català, el cicle novel·lístic més vast és El pelegrí apassionat , de Joan Puig i Ferreter, publicat en 12 volums, que sumen 5.982 pàgines. Conec dues persones que se l’han llegit complet. Algú més a la sala?