L’enorme ferida de desolada cendra que ha deixat l’incendi més gran de l’any a Espanya, i potser fins i tot el més gran dels que han deixat rastre estadístic, impressiona alhora que desconcerta. La immensitat de les 31.500 hectàrees calcinades, segons l’estimació de la Junta de Castella i Lleó, a partir de l’esclat de diumenge al municipi de Molezuelas de la Carballeda, a Zamora, no s’escampa de manera uniforme com si fos una capa negra monocord. El vessant nord del sinistre, ja a la comarca lleonesa de La Bañeza, és esquitxada amb petits oasis, que es fan més grans als pobles, com Castrocalbón, on brolla l’orgull veïnal per haver-se sobreposat al foc i a la inacció de la Junta.
Però aquest caòtic rastre de les flames també conté el testimoni de la pròpia descontrolada virulència i alta perillositat de la massa ardent, en uns temps que ni tan sols el dispositiu d’extinció més ben dotat és capaç de dominar-la tot el temps.
La gran rapidesa de la propagació va ser un factor ambivalent, ja que el foc va passar de llarg per algunes zones
Aquestes 31.500 hectàrees superen les 29.867 de l’incendi que es va registrar a Sevilla i Huelva el 2004 i potser els dos de Zamora a la serra de la Culebra el 2022, amb una extensió conjunta que es va arribar a xifrar en 66.000 hectàrees, si bé després el total es va rebaixar. D’aquesta manera, entre Molezuelas i els voltants de La Bañeza hi ha la zona zero de la catàstrofe d’aquest estiu tràgic. No només per la dimensió gegantina, sinó també per la mort de dues de les tres víctimes del 2005, per sort, lluny del macabre registre dels onze morts al foc de Guadalajara el 2005, el més letal d’aquest segle a Espanya.
Mentre la Junta provava de donar per controlat aquest incendi que se li va escapar totalment de les mans, sobre el terreny s’observava ahir amb nitidesa que és d’allò més representatiu de la present crisi. Es va produir en ple corredor del foc a la península Ibèrica, que va d’Extremadura a Astúries i Galícia i passa per la mateixa ruta a la banda portuguesa de la frontera. Aquí van confluir totes les alertes meteorològiques de l’onada de calor, amb una temperatura sufocant i intensos vents mutants al llarg de la setmana, amb l’alarma sociològica. Es tracta d’un territori en greu declivi demogràfic que, després d’un abandonament radical, no ha trobat la manera de reconciliar-se amb el seu entorn natural, que es rebel·la ara amb el foc salvatge com a arma temible i poderosa.
Avesats a tragèdies diverses, com ara accidents de trànsit que s’estimen més no recordar o els tremebunds incendis de la serra de la Culebra, la mitja dotzena de voluntaris de la Creu Roja que ahir abans de l’alba es disposaven a atendre els últims veïns allotjats al refugi de campanya del poliesportiu de La Bañeza no són pas fàcils d’impressionar. Tot i això, a alguns els va impactar el testimoni d’alguns dels evacuats al llarg d’una setmana molt dura. Parlaven que en l’incendi que els va obligar a fugir de casa “hi havia boles de foc”.
Paral·lelament, el Govern autonòmic va informar ahir que el foc de Molezuelas en alguns moments va arribar a una velocitat de propagació de 4.000 hectàrees per hora. Aquesta xifra supera vuit vegades l’àrea mínima del que els tècnics consideren un gran incendi.
La dada estadística es plasmava ahir de diferents maneres en boca de veïns de la comarca de La Bañeza que, enmig d’un fum asfixiant, de sobte es van trobar a prop de les cases les flames que havien vist dos dies abans en la llunyania de la plana, sense pensar que fossin perilloses. “Vaig veure la bola aquesta sobre el blat”, comentava un jubilat de Quintanilla de Flórez, on ahir va ser enterrat Jaime Aparicio, una de les dues víctimes mortals. “El que hi havia eren uns remolins enormes”, va apuntar un altre veí.
“He vist focs, però mai amb la velocitat que ha assolit aquest”, explica en Javier, un petit empresari de la construcció. Dimarts, després de desatendre, com una altra trentena d’habitants de Castrocalbón, les instruccions de la Guàrdia Civil de sortir del poble, va pujar a la seva excavadora per establir barreres que facilitessin la feina dels seus companys i dels bombers que hi havia a la zona. “Era molt violent, molt ràpid. Per mi era com una onada de foc de 30 metres d’alçària que avançava donant fuetades cap als costats”, explica en Javier, a qui diversos dels seus conveïns assenyalen com el principal artífex d’haver contingut les flames. Apunta que aquella celeritat provocava un gran risc, però també l’oportunitat d’eludir-ne els efectes, ja que s’acarnissava amb unes zones i passava gairebé de llarg per d’altres.
El conjunt de Castrocalbón es va salvar, però al barri d’ Arriba, una mica separat del nucli, van cremar nou cases, com ara la de la Manuela. “Quina ràbia i impotència!”, exclamava sota el desconsol de pensar que amb 83 anys ja no veurà reconstruït el fruit d’una vida d’esforç.
Entre la runa d’aspecte bèl·lic creixien les crítiques contra la Junta i els polítics en general, igual que a San Esteban, un nucli pròxim que va quedar intacte, mentre els veïns presumien de la feina, eficaç, dels que es van quedar a apagar el foc.
Reforçada a l’agost per la joventut que hi falta la resta de l’any, la societat va reaccionar i la fortuna hi va posar la resta perquè la catàstrofe no fos encara més gran.
