Per increïble que sembli, els ciutadans dels EUA només emeten, de mitjana, la meitat de CO2que emetien els seus besavis el 1900, abans de l’automòbil, de l’avió i de l’aire condicionat. Malgrat això, els EUA emeten dues vegades i mitja més CO2que aleshores, i això perquè la població és 5 vegades més gran. Pel que fa a l’Índia, emet 25 vegades més CO2que el 1900: perquè també hi ha 5 vegades més indis i perquè cadascun n’emet 5 vegades més. Dit d’una altra manera, el problema del canvi climàtic –com el de l’acidificació dels oceans o la reducció de la biodiversitat– és conseqüència del que fem i de quants som. No en parlaríem tant si la població mundial hagués deixat de créixer el 1975, quan només érem 4.000 milions d’habitants, la meitat que ara.
Afortunadament, el creixement està frenant-se: la hipòtesi més optimista de les Nacions Unides és que la població mundial arribarà al seu màxim cap a 2065, amb uns 9.700 milions, però hi ha demògrafs més optimistes.
La supervivència de la civilització exigeix la reducció de l’impacte humà sobre el medi
És sabut que les dones tenen pocs fills al primer món: la mitjana és d’1,6 als EUA, 1,4 a Europa i 1,2 al Japó. Des del punt de vista de la salut planetària, aquest fet és extraordinàriament positiu, perquè aquests països es compten entre els més contaminants per càpita. També és molt important el que passa a la Xina, el principal emissor mundial de gasos d’efecte hivernacle, i la bona notícia és que la població xinesa ja està caient perquè les dones hi tenen només un fill de mitjana.
La caiguda és generalitzada: la fertilitat ja és inferior a la de reemplaçament a l’Índia, en països catòlics com Mèxic, el Perú o l’Equador, i en països islàmics com el Marroc, Indonèsia o Malàisia. A més, sembla imparable perquè està correlacionada amb dos factors que semblen irreversibles: la urbanització i l’escolarització. Pel que fa al primer, el fenomenal creixement de la població mundial de les últimes dècades ha estat un fenomen exclusivament urbà. Pel que fa a l’escolarització, pocs estats semblen disposats a sacrificar un desenvolupament econòmic que exigeix que la població s’escolaritzi (l’Afganistan és una de les poquíssimes excepcions). Un cas significatiu és l’Iran. Quan aquest país era una dictadura occidentalitzada, abans de la revolució islàmica del 1979, les dones hi tenien de mitjana 6,5 fills; vint anys després ja en tenien menys de dos.
Per concloure: la supervivència de la civilització exigeix la reducció de l’impacte humà sobre el medi, i aquesta reducció sembla impossible sense aturar el creixement demogràfic, cosa que implica necessàriament l’envelliment de la població.
L’envelliment crea problemes, començant per la sostenibilitat de les pensions, però aquests, per greus que ens semblin, no són sinó inconvenients menors. Ocupem-nos-en, doncs, però tractem-los com el que són: efectes secundaris del remei al nostre problema més greu.