Encarant ja el tram final de l’edició d’aquest estiu, el Festival de Cap Roig va acollir divendres a la nit Franz Ferdinand. La banda escocesa amb nom d’arxiduc austríac assassinat va protagonitzar una vigorosa sessió als jardins que acullen aquest esdeveniment. Uns 1.500 espectadors, segons les dades facilitades per l’organització, van secundar la veterana formació, el primer i exitós àlbum de la qual es va posar en circulació el 2004. Des d’aleshores, esclar, han passat molts anys. Actualment només es mantenen al grup els membres originals Alex Kapranos (veu, guitarra) i el baixista Bob Hardy. Complementaven l’equip que va visitar el Baix Empordà Dino Bardot (guitarra), Julian Corrie (teclats) i Audrey Tait a la bateria. Al gener –i després de set anys sense facturar un àlbum d’estudi–, Franz Ferdinand van publicar el sisè àlbum, el molt apreciable The human fear.
Amb un marc tort al fons del prosceni que evocava el grafisme avantguardista que han fet servir a les portades d’alguns dels seus treballs, el quintet va destapar la nit mitjançant The dark of the matinée , número que, per cert, no ha perdut gens d’encant passats més de vint anys. Primer episodi d’una compareixença que no va deixar de sembrar felicitat davant de la ja una mica granadeta audiència: espectadors que, seguint els consells del cantant, van trencar aviat l’etiqueta, seguint el concert drets, cantant i ballant des del pati de butaques. El bolo va bascular sobretot entre les cançons de The humanfear i els rescats del disc de debut i, d’aquesta manera, van forjar un intel·ligent equilibri entre les lògiques nostàlgies i la defensa d’un nou material que va encaixar perfectament en el guió d’una proposta sense treva.
La comunicació entre artistes i públic va ser majúscula, fins i tot èpica amb la molt guitarrera ‘Take me out’
Amb esperit postpunk i extrema habilitat apuntant a l’esquelet de l’àmbit personal, Franz Ferdinand reposa fonamentalment en el molt carisma i domini escènic del líder, l’elegant Kapranos. El músic va tocar el busuqui a Black eyelashes , tema del nou disc en què sembla retre homenatge als avantpassats grecs i que segons com feia pensar en una cosa semblant a uns Pogues mediterranis. Entre la resta de material nou que formava part del programa, van destacar els detalls de piano en peces com ara Night or day i una The doctor que van començar a desgranar amb cert vernís misteriós, com també la molt rodona Audacious ja al començament dels bisos.
Pel que fa al cançoner més historiat, els encerts no van deixar de succeir-se. La comunicació entre artistes i públic va ser majúscula, fins i tot èpica amb la molt guitarrera Take me out , en una línia semblant al que havia passat minuts abans amb una saludablement primària Michael . A més del ball joiós a Stand on the horizon , va ser d’allò més bonic heure-se-les amb el cant comunitari desfermat en números com ara Walk away (la cosa es va convertir gairebé en un foc de camp) i Do you want to . També va tenir impacte l’aura dramàtica que va envoltar el principi de Jacqueline . La nit es va acabar gloriosament desfermada amb This fire i aquests versos-credo que diuen “ this fire is out of control / I’m gonna burn this city”... amb perdó, atenent el panorama aquests dies en diversos punts de la Península.