La televisió ha convertit l’amor en una performance. First dates és un Tinder amb estovalles, una cita sense esperança de segona. El més curiós és que, sabent-ho, seguim observant-ho com quan presencies un accident: no pots mirar, tampoc apartar la vista.
Diria que una ho veu com qui entra a un Zara en rebaixes: amb l’expectativa absurda de trobar alguna cosa que t’engresqui. Parelles impossibles aquí fora, homes, dones, persones no binàries. Tot exposat amb la fredor de l’aparador: gustos, traumes, manies, horòscops.
No és amor, és branding.
Perquè en aquest programa (849.000 espectadors) no s’enamora ningú. S’exposen. Es donen de sopar. Es miren les dents. De vegades se les compten. Una senyora diu que només demana que l’home tingui la dentadura completa. Un senyor respon que en té prou amb carinyet. D’altres: ell vol fills; ella només sexe. Riuen. Amor del bo. Higiene bàsica. Pura antropologia.
First dates és el càsting d’una solitud educada. Més que parella, es busca públic, algú que escolti, que no t’interrompi, que confirmi que encara ets desitjable. Servides les postres, tot es fia a l’instint.
Carlos Sobera oficia de capellà matrimonier. Escolta, somriu i acomiada, no jutja. L’escenografia ajuda: veles falses, copes netes, estovalles sense història i menús amb dauets que neden en salsa. Romanticisme de cartó pedra, desmuntable.
I, tot i això, hi ha alguna cosa de veritat en tanta impostura. Perquè tots –també l’espectador, des del sofà– estem igual que ells. Volem creure que hi ha algú per a nosaltres, encara que l’hàgim d’anar a buscar en platós amb càmeres ocultes.
Amb una bona il·luminació, l’amor no és cec. És un formulari de compatibilitat, una selecció de filtres. T’ha agradat la teva cita? Marca “sí” o “no”. Repetiries? Vas sentir connexió, t’ha fet tilín ? Qui necessita poesia quan hi ha qüestionaris? Si és que sí, atreveix-te al petó amb llengua o a fer manetes al jacuzzi. Molt de color rosa xiclet, embafador i on tot queda només suggerit a l’espectador perquè aquest acabi, si vol, el guió.
I sembla que funciona. En temps en què estimar s’ha tornat costós, molest per a segons qui, contemplar d’altres fracassar públicament reconforta. First dates no inventa res. Ningú no s’enamora així. Només documenta l’extinció lenta del festeig, aquella espècie que vivia del misteri, l’espera i el silenci. Ara tot és explícit, immediat, gravat, exprés. Buit.
El sopar? Això rai. Els raviolis, gairebé ningú no se’ls menja. El plat fort és un altre. Potser la confirmació –en directe i sense violins– que ningú no vol estar sol.
