La imprecisió del llenguatge literari és metafòrica, i la del llenguatge matemàtic, estadística”, llegim a Càlcul de metàfores. La confluència de llengua i matemàtica al segle XXI (La Magrana/Debate), de Lluís Nacenta. I afegeix: “Res no semblava més allunyat que la metàfora i l’estadística fins que els grans models de llenguatge de la intel·ligència artificial van trobar una correspondència sorprenent entre elles”. Es tracta, segons el prestigiós comissari de projectes d’art i ciència, del retorn de la unió entre les matemàtiques i la literatura, que es van separar amb la publicació el 1687 dels Principis matemàtics de la filosofia natural , d’Isaac Newton.
En cas que sigui així, si s’obre realment una nova època de diàleg entre les humanitats i les ciències pures, la proliferació de llibres sobre IA en seria una prova. El de Nacenta destaca per l’autoritat poliglota de l’autor: és matemàtic, músic i doctor en Humanitats. “Però jo no volia escriure un llibre sobre IA, sinó una mirada sobre el món contemporani a partir dels models de llenguatge, sobre el que la seva existència revela sobre el nostre desig col·lectiu”, explica durant una visita a la instal·lació Interfícies sensibles al pavelló Mies van der Rohe, una sèrie de dispositius per sentir la música a la pell dissenyats per exalumnes del màster en Innovació Audiovisual i Entorns Interactius, en el marc del programa SonarMies.
“Amb la IA la informació flueix des del futur fins al present i no des del passat, com fins ara”
Si Newton va publicar aquell llibre per consell del seu amic Edmund Halley, Nacenta l’ha publicat per la insistència de Judit Carrera, la directora del CCCB: “He escrit tota la vida, però no m’havia decidit a escriure un llibre i va ser gràcies a ella, després de e comissariar amb el BSC l’exposició IA: Intel·ligència artificial . I he comprovat la força de la publicació, el llibre concreta davant l’opinió pública que ets una persona que genera discurs”.
Paradoxalment, avui es publiquen a cada minut milers de llibres escrits per sistemes artificials. L’any passat Amazon va haver de limitar a tres llibres els que un autor pot publicar cada dia: 1.095 a l’any. El nou fenomen és el plagi d’obres amb el mateix títol i nom a la portada, però amb el contingut generat amb ChatGPT o altres sistemes, que ja ha estat denunciat per autors canadencs. Per sort, les llibreries són gairebé immunes a aquesta plaga i només Hipnocracia ( Rosamerón), resultat de converses entre Andrea Colamedici amb ChatGPT i Claude, ha arribat a les seves taules de novetats aquest primer semestre de l’any.
La resta han estat només títols escrits per intel·ligències naturals, com ara La manzana de Turing ( Kairós), del professor José Ramón Jouve Martín, una història cultural amb èmfasi en obres literàries que des de l’ antiguitat han tractat els simulacres de vida; La Imaginación Artificial. La imagen más allá de la imagen ( Cátedra), de Josep M. Català i Jorge Caballero, que aborda des de la filosofia i la teoria visual els desafiaments d’interpretar aquelles noves “imatges estructurals”, ni figuratives ni abstractes, que broten dels prompts a Midjourney o Dall-e; o La vida espectral. Pensar la era del metaverso y las inteligencias artificiales generativas (Caja Negra), d’ Éric Sadin, el tecnoapocalíptic francès a qui cada dia li donen la raó les notícies que arriben de les plataformes.
L’investigador basc Daniel Innerarity ha guanyat l’última edició del premi Eugenio Trías de Ensayo amb el que potser és el llibre més ambiciós sobre el tema que ha publicat un autor en espanyol: Una teoría crítica de la inteligencia artificial (Galaxia Gutenberg). Es tracta d’una anàlisi sistemàtica de la raó algorítmica, que pensa sense optimisme ni pessimisme, amb rigor i dades i coneixement teòric i molt de sentit comú les qüestions clau: estètica, dades, predicció, tecnologia, automatització, transparència, governança, justícia, democràcia.
Abunden al llibre les afirmacions contraintuïtives carregades de raó: “L’automatització és una de les conquestes més grans de la història de la humanitat”; “la democràcia i la digitalització són dos processos que coevolucionen”. I també ens planteja escenaris desafiadors: “La nova intel·ligència artificial està construint una arquitectura en què la informació comença a fluir des del futur cap al present, i no des del passat cap al present, com ha estat fins ara”. Per tant: “Com serà una societat oracular i no arxivística?”.
Llegint tots aquells llibres un té la sensació que estem en un moment de més preguntes que no pas respostes. A Bicicletas para la mente (Península), Francesc Bracero ens recorda que ens apropem al centenari del naixement de Silicon Valley com a incubadora del mon per venir. Potser hagi arribat el moment d’imaginar noves preguntes, un interrogatori inèdit.
“Interrogar avui la intel·ligència artificial és interrogar la humanitat”, assegura l’autor de còmic francès Marc Antoine Mathieu. Ha publicat dues impressionants novel·les gràfiques de ficció sobre la consciència en l’època de la singularitat algorítmica, Deep me i Deep it (tots
dos a Salamandra Graphic), perquè sent que “la IA, el nostre monstre, és un símptoma que vivim en una època de grans transformacions, tan significatives com les que van tenir lloc durant el neolític, el desafiament més important del qual seran els sistemes artificials, un mirall que ens revelarà què som realment els éssers humans”.
La seva capacitat de càlcul i anàlisi, la seva exactitud, assegura l’artista, la convertirà també en “un poderós instrument de vexació”. Per extensió, afirma, els humans “temerem la IA per les mateixes raons que antigament vam témer Déu”.