Una altra data marcada al setembre haurà de ser l’assalt final a Hamàs a Gaza. El milió de persones que encara són al dantesc lloc seran evacuades cap als campaments de refugiats amb l’operació militar. Un altre cop als espectadors d’un camp de batalla híbrid que es plantegen en consciència si assistim a crims d’humanitat, que condueixen al genocidi, en aquesta persecució sense treva de la guerrilla urbana palestina. El carrer europeu ho repudiarà, encara que les protestes oblidin reclamar de l’exèrcit clandestí gazià que posi fi a la gihad pel bé del seu poble, a punt de ser erradicat de la ciutat.
No els passa a gaires estats que, enmig d’una contesa guanyadora, el cap de l’ exèrcit resisteixi públicament les decisions del cap de Govern, que ja havia apartat pels mateixos motius el ministre de Defensa i l’anterior cap de l’ Estat Major, i també al diputat de més rang al Parlament, també per discrepàncies sobre el resultat estratègic de l’ofensiva. Així les coses, seixanta mil objectors al·leguen els seus drets històrics a no ser mobilitzats al setembre.
L’equívoc de reconèixer un Estat palestí resideix en el moment i les companyies
L’atractiu israelià segurament resideix en aquell espectacle semblant al dels seus ràpids èxits militars. És el d’una petita república vivaç fins a la convulsió, que no deixa de causar una certa incomoditat en qui endevina que són facetes inseparables. Durant els 80 anys d’existència com a Estat, les simpaties s’han desplaçat de l’esquerra ben socialista cap a la dreta més conservadora, potser a causa de les proves de cohesió nacional i competència
exhibida davant successius exèrcits àrabs, o sota el posterior terrorisme de coets. Tot i això, no baixa si més no un punt en aquesta escala d’ estimacions que l’imperatiu de la seguretat nacional no hagi relegat l’esperit civil d’aquelles autoritats, que es mostren als despatxos i cerimònies sense l’adorn dels vells estats europeus. No cal dir un altre motiu més concret, i no menys envejable, com és la seva excepcional influència en la política exterior dels Estats Units.
L’equívoc de reconèixer ara un Estat palestí, en principi no mal vist pels votants de dreta, resideix en el moment i les companyies triades pel president Pedro Sánchez. Irlanda i Noruega, dos països perifèrics a la Unió Europea, desconnectant el pas de l’espanyol d’ Alemanya, França, fins i tot hi ha la possibilitat de pensar en la Itàlia de Meloni, es pren al maig sense fer partícip el líder de l’oposició, en un tomb diplomàtic grandiloqüent, anunciat també en anglès. El gest quedarà al límit de la teatralitat mentre els promotors no acceptin la càrrega d’un condomini parcial sobre el nou Estat. Error de temps i gramàtica, operat altre cop a l’esquena del Congrés, el lloc indicat per sancionar que els fets consumats no quedin després congelats.