La publicació de l’ esborrany dels pressupostos europeus per al 2028-2034 ha generat una gran polèmica. D’acord amb aquesta proposta, la política agrícola comuna ( PAC) reduiria el seu pressupost un 22% (80.000 euros menys) i la gestió dependria de plans nacionals o regionals, i no de decisions comunitàries com fins ara. Aquest plantejament presenta alguns problemes que poden afectar la feble estabilitat interna de la UE.
En primer lloc, la PAC ha estat un dels pilars de la UE des de la dècada dels seixanta. Ha permès assentar població al món rural, aconseguir un equilibri en els preus per satisfer els productors sense perjudicar els consumidors i garantir la seguretat alimentària. Un clar exemple de la seva rellevància es va comprovar durant la pandèmia. Mentre que la UE no era capaç de produir mascaretes, la ciutadania va tenir a disposició tota mena d’aliments als supermercats. Reduir els pressupostos dedicats a l’agricultura suposaria incrementar les dependències d’acords comercials amb tercers països en un context d’inestabilitat política, crisi internacional, canvi climàtic i lluita mundial pel control dels recursos, que es pot traduir en augment dels preus i una dificultat més gran per importar determinats productes.
La PAC ha estat un dels pilars de la Unió Europea des de la dècada dels seixanta
A més, es proposa de cedir la gestió dels pressupostos als estats quan, tal com mostren els informes Letta i Draghi, el que es necessita és aprofundir en la integració europea.
En segon lloc, la reducció pressupostària suposa un nou capítol de subestimació del poder del món agrari. La seva aportació al PIB no és gaire rellevant, però té capacitat per desestabilitzar un país o una entitat supranacional. En la història de la integració europea, una part rellevant de les crisis que s’han viscut han estat relacionades amb la PAC, com la dels excedents agrícoles que van provocar “muntanyes de mantega” o la primera crisi pressupostària de la PAC en la dècada dels vuitanta. Més recentment, el febrer del 2024, l’agro europeu va mostrar la seva capacitat per bloquejar els països amb protestes i talls de subministrament. Ara el risc és més gran, ja que part del descontentament l’està capitalitzant l’extrema dreta amb un discurs antieuropeista i en contra de les polítiques verdes.
En tercer lloc, mentre es redueix la despesa en la PAC, s’incrementa la inversió en defensa. El context internacional actual obliga a consolidar polítiques comunes de seguretat i defensa, per tenir indústria europea i evitar la dependència dels EUA. Tot i això, l’intent d’enfortir una debilitat externa no pot generar una vulnerabilitat interna. Potser l’intent de tenir més poder militar acaba activant una bomba de rellotgeria interna.
En un context de qüestionament intern de les mateixes institucions europees i davant l’auge de l’extrema dreta, desmuntar elements clau de l’arquitectura original de la UE potser no és la solució.
