Els veïns de La Garganta, el poble a més altitud del Valle del Ambroz ( Càceres), es van ficar al llit dimarts a la nit amb el pronòstic que l’extinció de l’incendi de
Jarilla –anomenat el monstre per la seva devastadora empremta, que inclou més de 16.000 hectàrees– entrava en fase favorable. L’onada de calor tocava a la fi, la humitat a la zona arribava al 70% i la temperatura mínima a trenc d’alba marcaria els 13 graus. “Me’n vaig anar al llit pensant ‘caram, hem estat treballant a la babalà’, després de tres dies ajudant sense parar”, explica l’alcalde Juan González amb referència a l’enorme tallafocs de sis quilòmetres de llarg i 70 metres d’ample que els habitants d’aquest poble havien fet pel temor que les flames arribessin als habitatges.
“Avui no penso el mateix. Encara bo que vam mobilitzar tot el que teníem a l’abast”, reconeix el regidor municipal en una conversa interrompuda per les trucades que demanen informació: La Garganta acabava de ser posada en prealerta d’evacuació després d’una matinada en què el vent va reactivar diversos focus que semblaven controlats.
Uns 500 efectius proven d’extingir les flames, malgrat que hi ha zones inaccessibles a mitjans terrestres
El megaincendi de Jarilla, originat el dimarts 12 d’agost per un llamp, ahir continuava dividit en dos fronts: el que va travessar la província de Salamanca, que evolucionava de manera positiva, i el que arrasa terres de Càceres, amenaçant el Valle del Jerte, amb zones completament inaccessibles per als mitjans terrestres. Fins a 500 efectius treballaven en tasques d’extinció: 24 unitats forestals, 26 mitjans aeris, militars de l’UME, efectius de sis comunitats autònomes –Catalunya inclosa– i bombers d’ Eslovàquia i Alemanya.
“La nit ha estat de gravetat, amb una virulència que no s’esperava”, va assegurar després de la primera reunió del dia del centre de coordinació el conseller de la Presidència de la Junta d’Extremadura, Abel Bautista, que va avisar els veïns de La Garganta que tinguessin la maleta preparada.
També va informar que s’estudiava el confinament d’ Hervás, on els seus habitants van aprofitar el dia per fer provisió amb la mascareta a la cara; una imatge de temps de pandèmia.
A mig matí, a La Garganta el tràfec de maletes pels costeruts carrers de llambordes, d’on se n’anaven sense esperar el botó verd de l’evacuació, es barrejava amb els aplaudiments als vehicles contra incendis que travessaven els carrers de camí cap a la línia de defensa, cada vegada més pròxima al poble. Elena Moreno, malgrat l’ambient irrespirable que ho inunda tot, va sortir a fer un tomb a trenc d’alba, però aviat es va adonar que les flames avançaven cap al poble on va néixer; on torna cada estiu, com la majoria de veïns que fan triplicar, els mesos d’estiu, els 353 habitants censats. “Era una filera amb moltíssim fum, una llengua que avançava molt ràpid”, detalla. S’afegeix a la conversa una altra Elena; es diu Barroso. També d’aquella generació que va marxar a la ciutat, però que ara torna al poble perquè els seus fills es retrobin amb els avis. “Si entra al Valle (del Ambroz), on només hi ha brossa, estem perduts”, avisa assenyalant cap a un cel gris on costa de comptar quants helicòpters deixen anar aigua sobre la vegetació.
A la plaça de l’Ajuntament, on un autobús va arribar per al pla d’evacuació, els paporros , com es coneixen els que han nascut a La Garganta, no paraven de mirar el mòbil. I no només en espera d’una possible alerta, sinó perquè un bon nombre de gent del lloc era en segona línia de foc, en tasques de suport. Es passen la major part del dia incomunicats, ja que s’imposa l’obligació d’apagar els telèfons per no interferir en les comunicacions. Una altra veïna, que prefereix no donar el nom mentre organitza que aigua i entrepans arribin als voluntaris, narra que el seu marit ha sortit corrents per traslladar el bestiar al Corral de los Lobos, una de les zones més altes del municipi.
Nacho Toledo, que viu durant la resta de l’any a Madrid, es coneix els turons de les muntanyes que envolten La Garganta com el palmell de la mà. El van veure créixer. D’aquí, el to de preocupació amb què explica que la massa forestal que fa anys era neta, ara està sense cuidar: primer, per la falta, cada vegada més acusada, de persones dedicades a l’agricultura i ramaderia a la zona; segon, per les excessives restriccions mediambientals.
Les autoritats tenen por que aquest missatge cali. Ahir el Govern d’Extremadura va tornar a cridar a la prudència després que diversos veïns de Jerte, davant el temor que els seus cultius fossin abrasats, van calar foc a les branques seques dels seus cirerers i van provocar que diversos bombers quedessin bloquejats, en el que hauria pogut ser una autèntica tragèdia.
Finalment, l’alerta d’evacuació no va arribar ahir. Però els veïns no van desfer les maletes. No es fien dels pronòstics. Diuen que la seva esperança només la guia la força del vent, que esperen que calmi el monstre de Jarilla.
