Als que no viatgen

De petita, ma mare m’obligava a sortir de casa i jo ho odiava. Deia que una nena no es pot passar el dia tancada llegint històries, però jo em resistia a sortir per sortir. A l’adolescència va renunciar a fer-me sortir i jo, per donar suport a la meva resistència, vaig penjar una frase al costat de la taula d’estudi: “Totes les desgràcies de l’ésser humà tenen un sol motiu: no saber quedar-se quiet en una habitació”. Llavors encara no sabia que la frase era d’un savi i que els savis sempre tenen raó encara que tothom els hi negui, però potser vaig intuir que la frase triomfaria algun dia. Més tard vaig començar a sortir de casa, fins i tot a viatjar, que és “sortir de casa” en la més alta expressió.

Ja en l’edat madura, amb la possibilitat de treballar des de casa, vaig tornar als meus costums de nena. Era tan feliç que al començament no visitava cap altra habitació tret del bany. De tant en tant em personava a la cuina a fi i efecte de trobar-me amb els éssers estimats amb qui convivia. Però després d’uns mesos, vaig acabar asfixiada per un ànim sinistre i per primera vegada vaig canviar d’opinió sobre els beneficis de la clausura. Des de llavors, faig allò que se’n diu “una vida equilibrada”: ni surto molt ni em tanco massa.

Però el món actual no és equilibrat en absolut i arreu ens ofereix contrastos espectaculars. Creix sense aturador la xifra de joves afectats per trastorns mentals que els impedeixen sortir de casa mentre que molts d’altres (a qui, curiosament, ningú considera trastornats) no paren de viatjar a països dels quals mai han sentit parlar, però hi van perquè és barat, perquè viatjar dispara la dopamina i perquè és guai fer-se selfies i sumar països encara que no els arribin mai a conèixer ni a assaborir, perquè per a això cal paciència, lentitud i temps, valors que la revolució digital ha fet pols.

Però la gran diferència entre els ultraenclaustrats i els ultraviatgers és que els primers han estat sempre estigmatitzats. Només Pascal els va dedicar aquella frase d’ànim que, ves per on, ara és més certa que mai: totes les nostres desgràcies mediambientals venen, en efecte, de no haver sabut quedar-nos quiets a casa. O no prou quiets. Així és que tenim un deute amb els que no viatgen: amb les seves minúscules emissions de CO2compensen una mica l’astronòmica petjada de carboni d’un turisme que creix sense pausa. Potser és una contribució mínima, d’acord, però tot suma. I els que no viatgen perquè no volen o perquè no poden mereixen no sols la nostra comprensió, sinó més que mai la nostra gratitud.