Elías Bendodo, vicesecretari general de política autonòmica i municipal del PP, va acusar dijous Virginia Barcones, directora general de Protecció Civil, de ser “una piròmana més”. Aquesta acusació es correspon amb la dura oposició conservadora, però és particularment desafortunada. En primer lloc perquè, en l’exercici del seu càrrec, fa gairebé dues setmanes que Barcones treballa sense treva per combatre els incendis que arrasen l’oest i el nord-oest peninsular (i no per començar-los). En segon lloc, perquè dir d’algú que pateix piromania i que es comporta com un piròman equival a atribuir-li una malaltia mental i un delicte que pot tenir condemnes d’entre deu i vint anys. I, en tercer lloc, perquè les paraules de Bendodo pertanyen a un estil d’oposició que subordina la imprescindible col·laboració institucional a la política de la picabaralla constant. És a dir, a una política incendiada, sempre en flames, devastadora.
Els incendis que aquest estiu han calcinat Espanya –encara la calcinen: una vintena segueixen actius– haurien de ser abans que res l’ocasió per establir acords institucionals que permetin les reformes estructurals per tal d’evitar que, el 2026, es repeteixi la catàstrofe d’aquest any. Lluny d’això, els dos grans partits, els que es reclamen com els millors gestors possibles del país, han aprofitat les flames per escriure un nou capítol del seu enfrontament insomne, estèril i vergonyós.
Les tres comunitats autònomes més afectades pel foc – Galícia, Castella i Lleó, Extremadura– estan gestionades pel PP. Els respectius presidents van coincidir a exigir més recursos al Govern central després que Alberto Núñez Feijóo, el líder popular, es manifestés en aquest sentit el dia 15, quan l’UME ja estava desplegada. El president castellanolleonès, Alfonso Fernández Mañueco, va arribar a reclamar mil soldats més, 25 buldòzers, 15 vehicles nodrissa, 30 helicòpters, etcètera.
El que necessitem després de la crema de 360.000 hectàrees no són més invectives, sinó acords
Des del Govern central es va interpretar aquesta ofensiva com un intent de descarregar de responsabilitats els presidents autonòmics esmentats, malgrat que en bona part competeixen a les seves instàncies, o a les municipals, les responsabilitats de prevenció i extinció del foc. I se’ls va començar a retreure la seva actuació. Per exemple, a Mañueco, que sol·licitava els ingents ajuts esmentats tot i que no feia servir uns altres ja rebuts. Planava en l’ambient el record de la dana que va assolar València, i de la gestió del president Mazón; per un moment es podia interpretar, escoltades diverses declaracions de dirigents socialistes, que des del seu bàndol es volia assimilar Mañueco amb Mazón.
No obstant això, l’escalada de declaracions va anar guanyant altura, fins a arribar al cim, de moment, amb les de Bendodo. Ara bé, aquesta coronació no va representar el final de les hostilitats. Félix Bolaños, ministre de Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, i l’eurodiputada popular Dolors Montserrat es van afegir ahir a la picabaralla i l’intercanvi de pulles.
De debò els resulta tan difícil d’entendre, a tots els representants públics, que el que volen els ciutadans ara, després que hagin cremat 360.000 hectàrees en dues setmanes, no són noves invectives sinó la presa d’acords i decisions que atenuïn riscos similars en el futur?
Sánchez anuncia noves iniciatives per donar forma al pacte nacional contra la crisi climàtica
Pedro Sánchez va comparèixer ahir a Astúries, va donar suport a Barcones i va anunciar tres iniciatives: la creació, dimarts, d’una comissió interministerial per perfilar el pacte nacional contra la crisi climàtica; dedicar la pròxima conferència de presidents autonòmics, a Astúries, a aquest pacte, i, a partir de dimarts, la recol·lecció per part del Govern espanyol de dades locals que permetin fer un balanç de danys.
El foc és un enemic comú, que crema les propietats públiques i particulars sense preguntar prèviament si depenen d’una institució governada per aquests o aquells, si els propietaris tenen una ideologia o una altra. La lluita contra el foc ha de ser, per tant, unitària i coordinada. Les institucions, totes, estan obligades a millorar les seves polítiques preventives i adequar-les a les noves condicions mediambientals. I els seus responsables, abans de menystenir propostes del rival, s’han de preguntar si són pertinents i beneficioses per al conjunt del país, no si es poden fer servir com una –una més– arma llancívola contra ell.