Us explicaré una cosa una mica estranya. Fa tres anys, quan vaig deixar París, me’n vaig anar a viure a un poblet dels Alps molt a prop de Ginebra, a Annecy. Tot just establir-me, vaig visitar l’enorme església enmig del bosc que s’aprecia des de tot el poble, La Visitation, l’única torre que sembla que vol tocar el cel. I vaig descobrir que el cos d’un tal sant Francesc de Sales descansa a l’esquerra de l’altar.
El nom em sonava, pels centres salesians, però res més. Llegint sobre el temple, vaig saber que Francesc és el patró dels escriptors. I em vaig emocionar molt! No soc gens religiós, però tinc una part mística, potser per haver-me criat als mateixos carrers d’ Úbeda que van inspirar sant Joan de la Creu, i ho vaig aprofitar. De manera que vaig pelegrinar a peu fins al temple diverses vegades per explicar-li com anava avançant la meva novel·la en potència, La península de las casas vacías . Fins que un bon dia vaig decidir portar-li flors i demanar-li una cosa: “ Francesc, em pots concedir la beca Montserrat Roig? Em donaria una bona empenta en la meva carrera, que està estancadíssima”. Dues setmanes després, la vaig guanyar!
“Vaig demanar al sant de guanyar la beca Montserrat Roig, la meva carrera estava estancadíssima”
Tot i això, no estava segur de si havia estat casualitat. Només l’hàbit crea el monjo. Llavors vaig decidir demanar-li una cosa impossible per comprovar si m’estava ajudant o no. El dia abans de presentar el projecte per a la beca Leonardo, vaig tornar a pujar al temple i aquest cop vaig meditar durant una hora davant de les relíquies del sant, i vaig amagar sota les seves restes, elevades en un cofre, les mil pàgines esbossades que havia escrit sobre la futura novel·la. En Benoît, el meu exmarit francès, em va ridiculitzar, ja que em vaig gastar un dineral a imprimir el manuscrit –la impremta al poblet alpí fa el seu agost, i com que el sant no té ranura USB...–. Vaig meditar i li vaig proposar un tracte: “Concedeix-me la beca Leonardo i jo, a canvi, em penjaré una medalla teva cada vegada que escrigui i parlaré de tu a tothom” –vet aquí. I es va obrar el miracle! Em van concedir la Leonardo, el mateix any que la Montserrat. De manera que, com que sóc home de paraula, vaig complir. Dues setmanes després vaig buscar en un antiquari en línia una medalla de Francesc de Sales. En vaig trobar una del segle XIX i la vaig comprar. Tot i això, quan em va arribar, vaig veure que no feia mig centímetre, com pensava, sinó que era més gran que una moneda de dos euros. O sigui que ara passejo per mig món carregant l’ostentós medalló, i semblo el germà gran d’una confraria. Però tot té un preu! I, si bé sé que les beques són fruit de molts anys de sembra i de feina, no només escric sobre la realitat i la màgia, sinó que també m’agrada creure-hi.
Com diuen al meu poble: Déu no sabem si existeix, però la nostra patrona, la verge del Tíscar, sí! Doncs això. Ja us he revelar el camí més senzill per publicar, perquè Sales també em va concedir l’interès de Siruela i més coses que han d’arribar. Amén!