Es tendeix a pensar que l’organització política d’un Estat és una cosa que afecta només el poder, amb poca repercussió en les nostres vides. La dana de València o els incendis d’aquests dies ens demostren la importància de saber qui o quins són els responsables d’afrontar certes necessitats. No tan sols en situacions d’emergència, sinó també davant problemes estructurals, com l’habitatge.
El model autonòmic és ambigu. La Constitució va deixar en l’aire part de la distribució competencial, i el TC ha anat modelant el repartiment cas a cas. Però és impossible dividir la realitat en compartiments estancs. És lògic que hi hagi matèries transversals i, per tant, la col·laboració és essencial. I això és el que falla, fins i tot davant crisis extremes. Avui, la majoria dels governants autonòmics es mostren molt gelosos de les seves competències quan l’ Executiu central es disposa a legislar, però adopten un cert posat de desemparament quan passen desgràcies al seu territori. També hi ha alguns nacionalistes que consideren poc menys que una humiliació demanar ajuda estatal quan no donen l’abast o governs centrals que legislen sense aportar els recursos per complir les seves decisions.
En el reportatge que publica avui Mayka Navarro sobre la nostra preparació per afrontar la nova generació d’incendis d’inusual virulència, els experts adverteixen que cap comunitat no tindrà ni podrà disposar dels mitjans per fer front a aquest risc i que caldrà coordinar-se, no només amb el poder central, sinó també amb la resta de les autonomies per consensuar una mateixa manera de treballar per part dels bombers. La conclusió és aplicable a més àmbits. No només cal lleialtat entre poder central i regional, sinó que també caldria inaugurar una fase de més relació entre autonomies per sobre dels colors polítics. I, finalment, assumir que hi ha una asimetria en la voluntat d’autogovernar-se per part d’alguns territoris. Mentrestant, l’actual repartiment polític, amb el PSOE al Govern central i el PP a la majoria dels autonòmics, propicia més soroll i un espectacle lamentable que només beneficia la ideologia que viu un apogeu indiscutible, la que reclama la supressió de les autonomies i advoca per lideratges forts, eufemisme en aquest cas d’autoritaris.
