A Ana Sánchez la va disgustar fa molt de temps que el seu pare vengués un petit bosc de castanyers, unes desenes de metres més amunt de casa seva, perquè un veí emigrat a Suïssa es construís una casa. L’immoble és precisament des de dimarts el nou domicili d’ella i el seu marit, Leopoldo Nogueira. “Està emparaulat. Encara no hem pagat la compra”, explicava ahir aquesta parella de jubilats a la cuina del seu habitatge actual, una setmana després que les flames destruïssin l’antic, durant el terrible dissabte negre que va viure San Vicente de Leira, al municipi d’Orense de Vilamartín de Valdeorras.
Dos nuclis, Chelas i Aldea, formen el poble de San Vicente de Leira, una parròquia rural d’acord amb la tradicional distribució de la població a Galícia i Portugal. Hi havia 150 cases, 120 de les quals es van cremar, segons indica Enrique Álvarez, alcalde de Vilamartín, del PSdeG, a partir de l’informe preliminar de la tècnica municipal. Afirma que un 60% dels immobles es feia servir, en general, com a segona residència, ja que només hi ha dues dotzenes de persones empadronades. Fonts de la Xunta consideren en principi desmesurada la xifra d’edificis destruïts que facilita l’Ajuntament, per la situació ruïnosa de bona part dels immobles rurals.
Sota una intensa olor de cremat, com si hi hagués una fuita de gas perpètua, a San Vicente de Leira és impossible fer a primera vista un recompte de la devastació. A Chelas, el nucli més gran, s’acumulen les ruïnes de diverses desenes de cases adossades. “És com si ens hagués atacat Israel”, diu en Toño, un dels veïns que va salvar el seu habitatge. Ho atribueix al castanyer que té davant i al delicat estat del jardí.
Mentre mostra a distància les restes de la seva llar perduda, perquè les ruïnes a terra i el risc de despreniments impedeixen el pas, en Leopoldo relaciona la desolació que veu amb la de les zones d’ Ucraïna bombardejades amb míssils, en un paral·lelisme que sembla més procedent que no pas el fet amb el genocidi que pateix Gaza. Però el paisatge, en qualsevol cas, és de guerra, amb la gran sort que no hi ha hagut víctimes.
Després de la batalla, en aquest cas contra el foc, les pèrdues sofertes van molt més enllà del material. L’ Ana lamenta que s’ha quedat sense el quadre de la seva mare en què guiava el seu ramat de cabres, que va pintar un cunyat seu. En Leopoldo es queixa de no haver pogut salvar el matxet que un avantpassat es va emportar de Buenos Aires, ni els seus prop de dos centenars de llibres i més documentació. I tots dos insisteixen en l’ amor amb què la seva filla guardava la roba de la infantesa. “ Vam sortir amb el que portàvem posat, no hi havia temps per emportar-nos res”, expliquen. Se’n van anar amb el cotxe fins a O Barco, a casa d’un germà d’en Leopoldo, sense que ningú els evacués, subratllen.
La destrucció dels objectes familiars de diverses generacions incrementa el sentiment de pèrdua
Diumenge de la setmana passada, l’endemà del sinistre, van tornar a la vila per avaluar els danys. Van veure que les flames del pitjor incendi sobre el qual hi ha registre estadístic a Galícia, que va començar el dia 14 a Larouco i que fins ahir no va ser estabilitzat, s’havien emportat casa seva. “La va comprar el meu pare amb els diners que va guanyar durant la dècada del 1960 a Suïssa, treballant en la construcció”, explica l’Ana.
“Nosaltres no vam marxar mai, sempre vam viure a San Vicente”, afegeix. No els seduïa la idea de, per exemple, comprar un pis a O Barco, la capçalera de la comarca de Valdeorras. Van recordar que, a la casa que ocupava aquella castanyeda que va vendre el pare de l’ Ana, hi havia un cartell d’“es ven”, de manera que, expliquen, van concertar la compra i dimarts ja s’hi van instal·lar.
Potser hi ha contribuït que la seva filla, psicòloga d’un hospital de Madrid, estava amb ells al moment de la catàstrofe, ja que res no indica que l’incendi els hagi devastat l’ànim.
En canvi, a en Paco se’l veia molt més afligit contemplant el que quedava de la casa de la seva sogra, construïda amb els diners guanyats a Alemanya, que, juntament amb Suïssa, era la principal destinació migratòria en aquesta parròquia a la segona meitat del segle XX. També hi va haver els que van marxar a Barcelona, com una família que era de vacances al poble quan li va cremar la casa, segons expliquen els conveïns.
“L’alcalde, la Xunta i el Govern, tots són els culpables”, diu l’ Ana, sense perdre els nervis. Ella i el seu marit asseguren que el dia de l’incendi la filla va avisar diverses vegades el servei autonòmic d’emergències, i no li van fer cas. En Leopoldo havia estat vigilant el foc des del dia abans. A les quatre de la matinada li va fer l’efecte que s’apagava. Al migdia, les flames havien ascendit fins al turó del davant. A la tarda, van baixar i van escalar a tota velocitat la muntanya on viuen. Aquest relat és molt semblant al que fan els afectats per un altre foc de més de 30.000 hectàrees, el de Molezuelas, de Zamora i Lleó.
Després que cremés casa seva, en Leopoldo i l’Ana viuen en una altra casa de la vila i ja n’han concertat la compra
A la carretera de San Vicente de Leira, des del seu tractor, l’ Ángel, un ramader, ja feia comptes de quan toca el pròxim incendi, amb la por al cos perquè aquest últim foc, emfatitza, no ha estat com els d’abans.
