A la nova Europa de l’autonomia estratègica i recerca d’empreses de més mida, la banca lliura la seva guerra particular. La lliura a través de fronts diferents, repartits sobretot per Alemanya, Itàlia i Espanya, però amb un repartiment semblant de papers. D’una banda, el BCE i la Comissió Europea encoratgen les operacions de fusió. Per l’altra, els governs locals es resisteixen a continuar concentrant el sector per por de la pèrdua de competència, d’ ocupació o de sobirania. Entremig, els bancs es baten en una lluita d’opes hostils i maniobres defensives que posen el mercat en ebullició, sobretot ara que aconsegueixen resultats rècord. Alguns semblen no haver calibrat les repercussions polítiques de les seves aspiracions.
Els moviments, a diferència del que va passar la dècada anterior, es donen ara en un context de forta rendibilitat bancària, animada per les pujades de tipus el 2022 i el desig d’unificar plataformes tecnològiques per guanyar escala. Mentre lamenten la falta d’una regulació homogènia en l’àmbit europeu que propiciï les fusions transfrontereres, les entitats prefereixen orientar els moviments cap als mercats domèstics. El BCE veu bé les fusions amb l’objecte d’una solvència més gran, mentre que Brussel·les pren partit i no s’acovardeix a l’hora de donar tocs d’atenció o obrir procediments d’infracció contra els governs que posen condicions, com Espanya.
Alemanya s’enroca a Commerzbank. Al seu llibre, Kaput , Wolfgang Münchau comenta que en dues dècades Alemanya ha passat de comptar amb quatre dels bancs més grans del món a desaparèixer de la classificació internacional. És un dels motius del fort rebuig intern del pla de l’italià Unicredit d’aconseguir el control de Commerzbank, el segon banc més gran del país, després de Deutsche Bank.
Des que al desembre Unicredit va anunciar per sorpresa la compra a través de derivats d’un 28% de Commerzbank, la pressió política ha estat una constant. El que va començar sent una participació directa del 9,5% ha anat en augment a cop d’execució de derivats, fins a convertir-se fa un mes en un 20%. És un percentatge que a Alemanya es percep com un afront: el banc italià ja n’és el principal accionista, davant del 12% del capital públic. I se situa cada vegada més a prop del llindar del 30%, que obliga a llançar una opa pel cent per cent, a la qual la Cancelleria s’oposaria amb tots els mitjans.
Brussel·les ha pres partit per la concentració bancària i el BCE també hi dona suport
Fa uns dies, quan es va saber l’últim canvi de derivats per accions, el Govern de Friedrich Merz va qualificar el moviment d’“unilateral i no amistós”. És l’enèsim missatge en contra dels plans de l’agressiu conseller delegat d’ Unicredit, Andrea Orcel, que no es retira, però rebaixa les seves expectatives. Fa uns dies, en la presentació de resultats del banc, va dir que es conformaria a consolidar la participació d’ Unicredit en els seus comptes. És una manera de dir que, ara per ara, no hi ha plans d’assalt. La primera executiva de Commerzbank, Bettina Orlopp, ha deixat clar a Orcel que els dos bancs són competidors. I els analistes afegeixen un altre element que suggereix un desenllaç de moment en taules: Unicredit no té força per oferir una bona prima. El front alemany sembla condemnat a estabilitzar-se.
Itàlia : el ‘ golden power ’ atura Orcel . El laberint bancari italià no decep i és tan endimoniat com la política del país. Un ràpid resum de l’embarbussament: el banc BPM va llançar a finals de l’any passat una opa per Anima Holdings. Per sorpresa, Unicredit va presentar una oferta hostil pel comprador, BPM. Després Monte dei Paschi di Siena es va llançar per Mediobanca, mentre una altra entitat, BPER, ho feia per Banca Popolare. Mediobanca s’ha defensat amb una oferta per Banca Generali, però aquesta mateixa setmana els seus accionistes es van negar a autoritzar l’operació, cosa que deixa a la corda fluixa el conseller delegat, Alberto Nagel.
La mare de totes les opes a Itàlia és la d’ Unicredit per BPM. Altra vegada dirigida per Orcel, l’ Àtila dels mercats. Apel·lant a una norma coneguda com a “poder daurat”, el Govern de Meloni va condicionar l’operació. No només Unicredit havia de vendre els negocis a Rússia, sinó reduir algunes ràtios financeres durant cinc anys. Hi va haver un recurs en contra davant els tribunals, que van anul·lar totes les condicions, tret de la relacionada amb Rússia. Tot i això, Roma es va posar a treballar en una nova norma per tornar a imposar exigències a Unicredit. Va ser el moviment que va fer desistir definitivament Orcel de l’objectiu d’unir la primera i la tercera entitat del país. Mentrestant, Brussel·les analitza si Itàlia s’ha extralimitat, mentre el banc francès Crédit Agricole emergeix aquests dies com a tapat del BPM. Ha anat elevant la participació fins al 20% els últims mesos i podria voler l’autorització per arribar al 29,9%.
El BBVA anirà fins al final a Espanya . L’opa del BBVA pel Sabadell s’assembla a la d’ Unicredit per BPM, però Carlos Torres, a diferència d’ Orcel, arribarà fins al final. En els dos casos s’ha recorregut davant la justícia contra les condicions del Govern, qüestionades també per Brussel·les. El BBVA s’enfrontarà al setembre al veredicte dels accionistes del Sabadell, seduïts a una banda i a l’altra per la promesa de dividends històrics. Els analistes creuen que el banc comprador haurà de millorar les condicions de l’opa per sortir-ne victoriós. Mentrestant, assenyalen ING, Abanca i Unicaja com a actors de possibles noves operacions.
Les autoritats d’Alemanya, Itàlia, Espanya i Portugal han aconseguit parar o refredar operacions
Portugal tanca la porta a Espanya . El Govern de Luís Montenegro s’ha oposat que CaixaBank compri Novo Banco, del qual es volia desprendre el seu principal accionista, el fons Lone Star. En aquest cas no hi ha hagut necessitat de vetos legals ni tribunals. N’hi va haver prou de transmetre el missatge al Govern espanyol i a la mateixa CaixaBank. L’argument és que les entitats espanyoles ja copen una tercera part del mercat financer a Portugal. Lisboa sí que ha admès en canvi que un banc francès, BPCE, aconsegueixi el 75% de Novo Banco, en l’adquisició transfronterera més gran a l’eurozona en una dècada.
