Avui malgasto optimisme. Clarament moltes coses són molt millors en temps present. I el gaudi de la mar i la platja, encara que vostè visqui convençut del contrari, és una d’aquestes coses. Acompanyi’m quatre i cinc dècades enrere. Li ensenyaré parts de la costa d’aquells dies que no es mostren a les fotografies d’època. Tovalloles i xancletes retornaven a casa, dia sí, dia també, embrutades de viscós quitrà després d’un matí de platja. Una negror llefiscosa i enganxosa que actuava de recordatori de la llei de la selva que campava entre els mercants a l’hora de netejar les sentines.
Les taques de coloraines d’oli, dissolvents, pintures i altres productes surant damunt l’aigua (per no dir els ports!) eren el pa nostre de cada dia. Pesquers i embarcacions de lleure feien el que els rotava. I tot, absolutament tot, acabava al sofert Mediterrani. Així era la nostra relació amb el mar. Més que tercermundista, infrahumana.
Vam aprendre a nedar enmig d’un mar de cagallons a la deriva
En aquest viatge al passat ja cal que comptem també amb els residus orgànics. Per comparar l’abans i el després hem de recordar-nos dels qui vam aprendre a nedar enmig d’un mar de cagallons a la deriva que, en funció d’allò que els deparava la corrent, es creuaven aleatòriament en el nostre camí entre braçada i braçada. No és que les gents d’avui no tinguin necessitats fisiològiques, passa simplement que els emissaris submarins de fa unes dècades eren només clavegueres que vessaven el contingut a pocs metres de les platges. Per posar un exemple, la cala familiar de l’Alguer (l’Ametlla de Mar), una cinc estrelles de la costa catalana i bandera blava indiscutible des de fa tantíssims anys, fou durant molt de temps un lloc de convivència obligada d’excrements i banyistes.
Lee tambiénGoverns abusius
Avui les tovalloles i les xancletes arriben netes com una patena a casa i l’aigua està gairebé a tot arreu en perfectes condicions. Una millora més que substancial que justifica –també cap al futur– l’optimisme que li venc. No creu? Una altra cosa és que no creixi un muscle a les roques (almenys a les del sud), quan temps enrere cada banyista era un mariscador i els aperitius de diumenge podien poblar-se a totes les cases de bivalves agafades per un mateix. En això clarament sortim perdent ara. Però no es pensi que massa, doncs la llei, cas que n’hi hagués, impedeix marisquejar-los. És clar que encara queden matuteros de la mar, però a aquests millor els deixem per a una altra columna.