La insòlita cimera a la Casa Blanca de fa una setmana va causar perplexitat per les formes i va deixar un regust amarg en els europeus. N’hi havia prou amb veure el semblant molt seriós d’ Emmanuel Macron i Friedrich Merz. No va ser la grollera emboscada que va patir Volodímir Zelenski el 28 de febrer. Donald Trump va exercir aquesta vegada d’amfitrió cordial, fins i tot simpàtic, però en el fons es va tractar d’una altra nova emboscada, però dolça. La UE va constatar la seva debilitat i va implorar que la seva veu fos escoltada en una conjuntura geopolítica amb un desenllaç que pot decidir el futur del Vell Continent durant decennis.
Si bé la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va ser present a la trobada, van quedar patents les limitacions i la pèrdua d’influència de la Unió com a entitat supranacional quan es tracta de qüestions transcendentals de guerra o pau. En aquestes circumstàncies tornen amb força els estats, els únics que disposen d’exèrcits.
Malgrat el Brexit –i aquesta és una de les poques bones notícies de la situació–, el Regne Unit, gràcies a Keir Starmer, sembla que està plenament alineat amb la posició dels seus exsocis i és una peça clau, juntament amb França (les dues úniques potències nuclears europees i membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU), si finalment hi hagués un desplegament de soldats europeus per garantir un acord d’alto el foc entre Rússia i Ucraïna. Els altres països van a remolc de París i Londres. Alguns són més presents, com ara Finlàndia o Itàlia. D’altres es conformen a estar molt relegats de la presa de decisions, com Espanya.
La incomoditat europea amb l’escena de Washington del 18 d’agost va quedar reforçada per una altra notícia de l’endemà que, sorprenentment, va tenir poca repercussió. En una entrevista amb Fox News, el secretari del Tresor dels Estats Units, Scott Bessent, va ser preguntat pel cost d’una eventual protecció aèria nord-americana de les tropes de garantia europees. Bessent va voler tranquil·litzar de seguida l’entrevistadora, l’audiència i els votants de Trump: aquesta operació no suposarà un cost per als contribuents dels Estats Units. “Estem venent armes als europeus, que al seu torn les estan venent als ucraïnesos (en realitat les hi regalen) i el president Trump aplica un recàrrec del 10% sobre les armes –va explicar Bessent, sense parpellejar–. De manera que potser aquest 10% cobrirà el cost de la protecció aèria”.
El càndid reconeixement del recàrrec sobre el preu de les armes destinades a Ucraïna, que sufraguen els contribuents europeus, és un exemple més de la conducta abusiva –o de simple xantatge financer– de l’ Administració Trump cap als seus aliats europeus. Aquest sobrepreu s’afegeix al molt avantatjós acord sobre els aranzels que Trump va arrencar a Von der Leyen a finals de juliol a Escòcia i al compromís europeu d’invertir centenars de milers de milions d’euros en els Estats Units, comprar-los armes i gas liquat.
En aquesta crisi, la UE perd pes com a entitat supranacional davant el protagonisme dels estats
La majoria d’analistes europeus es mostra descoratjada o és escèptica. “L’ Amèrica trumpista exigeix als europeus ser més subordinats que aliats”, va afirmar l’editorial del diari econòmic Les Echos . També a França, el setmanari Marianne va qualificar de “figurants” la delegació que va creuar l’ Atlàntic per veure Trump. El filòsof Jean-François Colosimo té clar que “l’objectiu comú de Trump i Putin és posar a ratlla a Europa”. Colosimo va constatar a Le Figaro que “l’Europa dels Vint-i-set és impracticable davant els nous perills”. El setmanari satíric Le Canard enchaîné va recórrer a la ironia per comentar el que havia passat a la Casa Blanca: “Rarament el ridícul i l’extravagància han tingut tanta rellevància diplomàtica”.
A Alemanya, l’impacte també va ser dur. “Ningú que no vulgui fer el ridícul hauria de parlar, ara per ara, de la sobirania europea o d’una Europa com a bloc de poder segur d’ell mateix en un món multipolar –va escriure un columnista del Frankfurter Allgemeine Zeitung –. Primer, Europa ha de tornar a guanyar-se el respecte del món si vol ser presa seriosament en el futur”. En un to semblant, un editorialista del rotatiu econòmic Handelsblatt va alertar que Europa ha arribat “al moment de la veritat” i “ha de decidir si de debò considera o no la defensa d’ Ucraïna com una qüestió existencial per a ella mateixa”. Si la resposta és afirmativa, ha d’actuar en conseqüència, sobretot per impulsar la seva indústria bèl·lica. “Si no ho fan, els nostres líders han de deixar de parlar d’un suport il·limitat a Ucraïna”, va sentenciar l’analista alemany.
El setmanari britànic The Economist es va congratular que la reunió de Washington no fos un desastre, però va expressar la seva inquietud sobre la fiabilitat de Trump a l’hora d’oferir garanties de seguretat a Ucraïna i als europeus. “És difícil imaginar res més destructiu per a la seguretat europea que una força de pacificació que no sigui defensada si és atacada –va escriure la revista–. Això seria la victòria més somiada per Putin”.
Bertrand Badie, especialista en relacions internacionals i professor emèrit a Sciences Po, va confessar a La Vanguardia la seva alarma. “Europa està en perill com mai des del 1945! –va advertir–. Un pot fins i tot preguntar-se si després d’ Anchorage [Alaska] i del procés que s'ha començat no hi ha el desig còmplice entre Putin i Trump de marginar Europa en lloc de la voluntat de resoldre el conflicte [d’ Ucraïna]. A més, Europa es veu gairebé en una trampa amb les famoses garanties de seguretat que accepta, ja que li permeten existir però l’amenacen de fer-la entrar en la guerra”.
Molt menys pessimista es manifesta Violeta Moskalu, una professora universitària francoucraïnesa que va crear i presideix la fundació Global Ukraine, que agrupa professionals de la diàspora ucraïnesa. Moskalu prefereix veure el got mig ple. Pensa que la reunió de Washington, malgrat tot, “ja marca un abans i un després”. “Juntament amb el president Zelenski, els líders europeus van subratllar una dada clau: en tres anys, Rússia només ha aconseguit avançar sobre un 1% del territori ucraïnès –uns 6.000 quilòmetres quadrats des del novembre del 2022–. A aquest ritme, necessitaria més de quatre anys addicionals per ocupar només les quatre regions que reclama en violació del dret internacional –va afirmar Moskalu a aquest diari–. Amb aquest escenari, no hi ha cap motiu per legitimar les demandes de Moscou”.
Trump aplica un 10% de recàrrec a les armes que Europa compra i dona a Kíiv per pagar la futura protecció aèria
Segons la presidenta de Global Ukraine, l’escena de la Casa Blanca va suposar en realitat “un malson” per al Kremlin, que ja veia el terreny adobat per a un nou Ialta (un repartiment d’Europa, com el 1945). “La realitat apunta al contrari –conclou Moskalu–. S’entreveu un punt d’inflexió. La prudència continua sent necessària, però la dinàmica sembla que juga ara a favor d’ Ucraïna i de la seguretat d’Europa”.
