La cimera recent entre Donald Trump i Vladímir Putin, seguida de la reunió del president dels Estats Units amb líders europeus, ha estat presentada per alguns com un èxit: certament es va evitar el pitjor, l’escenari d’un pacte imposat des de Washington que sacrifiqués Ucraïna en nom d’una il·lusòria estabilitat. I, tot i això, una anàlisi més pausada revela una altra realitat: el gran beneficiat ha estat Putin, rehabilitat al tauler internacional, rebut amb catifa vermella i alliberat de les exigències més incòmodes que Brussel·les i Kíiv havien defensat com a indispensables.
Els EUA ja no reclamen amb força un alto el foc immediat a Ucraïna. Aquesta renúncia, tot i que embolcallada en llenguatge diplomàtic, constitueix una concessió substancial. Moscou, sense haver cedit en l’essencial, ha tornat a situar la guerra en els seus propis termes: com un conflicte en què el temps juga a favor seu.
Defensar Ucraïna no és caritat ni idealisme, és un imperatiu de seguretat
El patró que emergeix és inquietant. Putin va inaugurar la cimera amb gestos calculats de deferència envers Trump, conscient que la vanitat de l’interlocutor és un recurs més eficaç que no pas la pressió militar o el xantatge energètic. I, poc després, van ser els líders europeus mateix els que van reproduir la mateixa dinàmica a la Casa Blanca, convertida en un teatre de reverències. L’objectiu era arrencar algun compromís sobre les “garanties de seguretat” a Kíiv. El mètode: adulació, gestos de docilitat, somriures forçats que evocaven més una cort absolutista que no pas un diàleg entre iguals.
A curt termini, l’estratègia pot semblar eficaç. Ucraïna ha aconseguit, si més no, que Trump formuli una declaració de suport a la seva seguretat. Però el preu polític i moral per a Europa és alt. Les imatges projectades al món són les d’un continent en posició de dependència, oscil·lant entre la súplica i l’afalac. El missatge que arriba a Moscou, Pequín o Nova Delhi no és el d’una Europa ferma i cohesionada, sinó el d’una potència secundària que busca la indulgència de l’emperador de torn. L’erosió de credibilitat és real i persistent.
Vladímir Putin conversant animadament amb Donald Trump a Alaska
La qüestió de fons és si Europa pot construir la seva seguretat sobre la vanitat d’un líder estranger. La història ensenya que aquest camí està ple de riscos. Des de Ialta fins a Suez, el segle XX està ple d’exemples en què la dependència estratègica d’Europa ha condicionat les nostres decisions, ha limitat la nostra autonomia i, de vegades, ha humiliat la nostra posició. L’adulació no és política exterior: és vassallatge disfressat de pragmatisme.
L’única sortida realista exigeix reforçar la nostra autonomia estratègica. No com a consigna retòrica, sinó com una agenda pràctica. Autonomia en defensa, per disposar de capacitats creïbles que donin suport a la nostra paraula. Autonomia en energia, per no tornar a ser ostatges del gas rus o del petroli inestable de l’ Orient Mitjà. Autonomia tecnològica i industrial, perquè la pròxima generació de bateries, xips o intel·ligència artificial no depengui exclusivament de Washington, Shenzhen o Taipei. Autonomia diplomàtica, per parlar amb veu pròpia en un món multipolar on els equilibris es negocien amb rapidesa.
El suport decidit a Kíiv continua sent la pedra angular d’aquesta estratègia. Defensar Ucraïna no és un acte de caritat ni un gest idealista: és un imperatiu de seguretat. Permetre que un revisionisme imperial s’imposi al Dniéper equival a obrir la porta que es repliqui al Bàltic, als Balcans o a qualsevol altre flanc vulnerable d’Europa. Ucraïna és avui la primera línia de defensa de la seguretat continental.
Per això, reduir dependències estructurals és ineludible. Un continent vulnerable en energia, exposat en tecnologia i debilitat en indústria mai podrà actuar amb independència. L’autonomia no significa aïllament ni antiamericanisme. Significa poder triar, en lloc de ser forçats a triar. Significa negociar d’igual a igual, i no des de la debilitat.
La relació transatlàntica continuarà sent essencial, però s’ha de basar en el respecte mutu i no en la subordinació. Els Estats Units són i seran un aliat fonamental, però no haurien de ser un tutor. Perquè aquest vincle sigui sostenible, Europa necessita parlar amb veu pròpia i fonamentar aquesta veu en capacitats reals.
La recent seqüència diplomàtica ens ha ensenyat una lliçó incòmoda: l’adulació pot guanyar temps, però no construeix seguretat. Pot arrencar promeses en un comunicat, però no canvia la natura de l’amenaça ni la fragilitat de la
nostra posició. La història d’Europa ens recorda que els imperis que sobreviuen són els que saben caminar amb els seus propis peus.
Avui, més que mai, Europa necessita valentia, unitat i autonomia. Només així podrem defensar Ucraïna, nosaltres mateixos i un ordre internacional basat en regles. La llibertat europea, juntament amb la nostra seguretat, dependrà que sapiguem deixar enrere la comoditat de la reverència i assumir la responsabilitat de ser propietaris del nostre destí.