Des del punt de vista de la història política, la figura de l’escultor alemany Georg Kolbe (1877-1922) té dues cares. D’una banda, la bellesa evident de les seves escultures classicistes el van convertir en un referent artístic a l’Europa d’entreguerres. D’una altra, a partir del 1933 el nacionalsocialisme el convertiria en exemple de l’artista ari –davant el “degenerat”, en paraules de Hitler, art modern–, cosa que va complicar la percepció del seu llegat. Sobretot, pels que han posseït el seu llegat: en última instància, un artista no és responsable de qui l’admira.
El pas del temps ha restaurat políticament la figura de Georg Kolbe, però no de tots els seus treballs. El Museu Kolbe de Berlín, que recull bona part de la seva obra, en mostra des del 1979 una, La font de les ballarines , que ara està a l’ull de l’huracà. El Museu Kolbe mateix va iniciar el 2024 una investigació sobre l’obra per estudiar si exposar-la implica antisemitisme.
L’escultura va ser un encàrrec de l’empresari Heinrich Stahl a Georg Kolbe; els nazis l’hi van arrabassar el 1941
I per què seria antisemita l’exposició de La font de les ballarines ? Perquè va ser arrabassada a una família jueva. Una memòria que es va perdre i que res no ho recorda.
La investigació del Museu Kolbe ha refet el segle de vida del conjunt escultòric. La font de les ballarines va néixer el 1922 com un encàrrec de Heinrich Stahl, un empresari jueu, a Kolbe per a la seva vil·la de Dahlem, un barri residencial de l’extraradi berlinès. Amb l’arribada del nazisme i la repressió antisemita, Stahl va ser forçat, el 1941, a vendre totes les seves propietats. Stahl va morir al gueto de Theresienstadt, a l’actual República Txeca. “Vam haver de lliurar tots els nostres fons al Reich i anem com captaires cap a un futur incert”, va deixar escrit. Un any després, va morir al gueto on va ser enviat.
Tres anys després, el 1945, La font de les ballarines va ser adquirida pel cònsol búlgar a Berlín, Todor Dimanov, que es va establir –i va traslladar el conjunt escultòric– a Madrid. Als anys cinquanta els hereus de Stahl van tractar que Alemanya restaurés les seves propietats i patrimoni. Van ser compensats amb 2.000 dòlars a canvi de renunciar a la demanda. Respecte a la font, Dimanov va comunicar que era impossible recuperar-la perquè havia “desaparegut”. La desaparició era creïble, atesa la devastació de Berlín els últims dies del Tercer Reich, però no era certa. El barri on se situava és al sud-oest de la ciutat, i el principal front de guerra va ser a l’est de Berlín. Dahlem va quedar sa i estalvi del pitjor dels atacs. A més, després de la rendició alemanya, el barri –un entorn de vil·les diplomàtiques i residències universitàries– va quedar enquadrat al sector dels Estats Units, i va allotjar el govern de Berlín Occidental durant la postguerra.
Malgrat la seva pretesa desaparició, la font va reaparèixer el 1978 dins del patrimoni dels Dinamov, encara establerts a Espanya, que la van vendre al Museu Kolbe per 120.000 marcs de l’època.
La història de La font de les ballarines i la família Stahl es podria haver quedat allà, però Kathleen Reinhardt, comissària d’art i directora del Museu Kolbe des del desembre del 2022, va impulsar una lectura crítica del catàleg del museu. Entre les investigacions que va obrir, la relació de les obres catalogades amb el període nazi.
En aquestes indagacions es va descobrir l’engany sobre La font de les ballarines , absent el 1953 i convenientment redescoberta per vendre-la el 1978.
Refeta la història, els hereus de la família Stahl, representats per la neta de Heinrich, Susan Gunstream, exigeixen que l’estàtua sigui qualificada d’ NS Raubkunst . És a dir, d’art saquejat als jueus pels nazis, cosa que el Museu Kolbe, de moment, no ha fet. A més, demanen que se’ls ofereixi una restitució, atès l’espoli del 1941 i l’engany del 1953.
De moment, la direcció del museu i la família conversen a la recerca d’una compensació econòmica justa. I sobretot, a la recerca de la restauració moral que suposaria reconèixer que l’obra va ser objecte de l’espoli nazi als jueus, i que La font de les ballarines ho recordi. Perquè per a això serveix la memòria històrica: perquè darrere de la veritat hi ha la justícia.
