Democràcia, per a què?

Comença el curs polític i, aquesta setmana de rentrée que torna el Consell de Ministres, convé respondre a dues senzilles preguntes: per què fem el que fem? i com hem arribat fins aquí? En definitiva, quin és el campament base conceptual per al període de sessions següent. I aquí, l’última aportació de Curtis Yarvin al debat públic, la dictadura corporativa, en aquest món en què la inversió ètica i moral s’ha imposat definitivament, cal prendre-se-la molt seriosament. Una dictadura corporativa per reemplaçar una democràcia moribunda, proposa el blogaire nord-americà.

Com bé saben els amants d’aquesta sala de guerra, el vell consens liberal ja no ens explica cap actualitat i ve Yarvin i ens deixa caure, pum, aquest nou concepte com a versió de la democràcia corporativa o del capitalisme d’ Estat , que és el que actualment mana a Rússia , la Xina i no als EUA , encara que alguns paladins com Yarvin vagin fent la seva feina de sapa intel·lectual. Us recordo que 18 de les últimes 20 midterms l’ inquilí de la Casa Blanca les ha perdudes, i ja veurem on porta la dictadura corporativa allà i aquí.

Els valors democràtics tindran sentit davant els autoritaris si es va més enllà de dretes i esquerres

Ara bé, després de la cimera Putin-Trump a Alaska, parlar de dictadura corporativa i substitució de la democràcia és una troballa. Ja que la Unió Europea viu ancorada al tractat de Roma i en un món format per conservadors i socioliberals que no existeix, tal com va quedar de manifest a la foto del noi de Queens amb part dels líders europeus al despatx oval. La democràcia es percep des de fa una llarga dècada com un destorb, perquè la societat política a través de la indústria del relat s’ha emancipat completament de la societat civil. Ens fem per això, com a demòcrates plens, arran de la provocació de Yarvin i per vèncer els autoritaris a les urnes, una pregunta imprescindible: democràcia, per a què?

La resposta de la vella consultoria seria parlar de llibertat i progrés, i altres significants que s’estan buidant a marxes forçades. La resposta professional, però, ha de ser molt més audaç i concreta. Democràcia, per a què? Govern, per a què? Congrés, per a què? Democràcia per als espanyols que construeixen habitatges que no es poden comprar. Per als qui fabriquen cotxes que no es poden comprar. Per als que tenen vacances que no es poden pagar. Per als qui generen energia que no poden pagar. Per als espanyols a qui prometen una seguretat que no els garanteixen. Per als qui creuen en lleis que no es compleixen. I viuen en ciutats que no habiten. I parcs on no passegen. Per als qui creuen encara en institucions que no els protegeixen.

Democràcia, per a què? No per resistir, sinó pel dret a tenir un projecte de vida, aquells somnis que imaginen els espanyols i no poden assolir. Govern, per a què? No només per avançar, sinó per als espanyols que queden enrere i per als qui construeixen ponts que no els deixen travessar. I Congrés, per a què? Per als espanyols que planifiquen un futur en el qual avui no poden viure. Aquest 85% dels nostres menors de 30 anys que viuen encara al domicili familiar.

La destrucció oficial de la classe mitjana ha generat una absència de referència simbòlica que bloqueja qualsevol llegat històric. Com diu Jorge Alemán, les consignes dels autoritaris han anat colonitzant aquest forat simbòlic generant per a milions de ciutadans noves possibilitats d’identificació que els produeixen una estabilització imaginària. La de la dictadura corporativa de Yarvin.

Els valors democràtics davant els autoritaris tindran sentit i la inversió ètica i moral que s’està imposant es podrà combatre amb garanties de victòria cultural i política si es va més enllà de dretes i d’esquerres. Altrament, si es continua fent el de sempre, tot serà pena, tristesa i dolor per als nostres joves, com aquella cançó de Peret: “Jo, per viure així / m’hauria estimat més, mare, no haver nascut/ el dia que vaig néixer”. Només així s’entén que a Espanya, si votessin a les eleccions només els menors de 30 anys, Vox guanyaria àmpliament a tots i amb més de deu punts de diferència sobre el segon. Preval la demanda electoral mentre els mateixos continuen tretze són tretze i d’altres s’emporten els vots. Algú està disposat a fer alguna cosa diferent en el nou curs polític? On és el gran estabilitzador? I la nova consultoria? Per què fem el que fem? Com hem arribat fins aquí?