L’agost encara és, per a molts, la gran pausa del calendari. L’època de l’any en què fins i tot la política sembla que abaixa el volum, encara que només sigui una mica. Però hi ha qui no descansa mai. No només perquè no ho vulgui, sinó perquè no sabria com fer-ho. La causa és clara: d’un tarannà no se’n descansa. I si aquest tarannà està pastat amb un substrat d’odi, el que trobem és precisament això: que mentre els uns busquen aire a la platja o refugi a la muntanya, d’altres persisteixen, incansables, en l’afany d’assenyalar, dividir i encendre.
Aquestes darreres setmanes ho hem vist amb un episodi (un més) de discriminació lingüística. I, com també s’ha fet costum, el conflicte no només ha servit per tensar la corda entre catalanoparlants i aquells que veuen el català com una nosa, sinó que també ha servit perquè alguns independentistes s’acusin entre ells de tebiesa, d’excés de pragmatisme o d’irresponsabilitat. La història ja la sabem: davant d’una injustícia amb l’ús de la llengua, uns quants catalanistes conclouen que la culpa és d’altres com ells, potser no tan purs, potser no tan combatius. Un clàssic. Un error també clàssic. I una mostra de com, sovint, en mil i una batalles, aquí el tret no va cap enfora, sinó que surt per la culata. Perquè d’un tarannà no se’n descansa, i el català, per bé i per mal, és prolífic a convertir l’autocrítica en autoflagel·lació.
Alguns independentistes i el PP no saben resistir la seva pròpia temptació
Mentrestant, a escala espanyola, una altra versió del mateix vici. Els incendis, devastadors, han tornat a castigar diverses comunitats. I la reacció, lluny de ser unànime entorn de la necessitat de gestionar la tragèdia amb responsabilitat, ha tornat a sonar al vell soroll: el de Goya en el seu quadre amb dos homes apallissant-se el cap amb garrots mentre s’enfonsen al fang. El PP, incapaç de resistir la seva pròpia temptació, no ha trobat millor recurs que carregar contra Pedro Sánchez i el seu govern. I no pas amb crítiques raonades o propostes plausibles, sinó amb exigències impossibles, com reclamar mitjans aeris que no té ni tan sols la Unió Europea. No importa tant la solució com la brega. Perquè, de nou, l’odi no descansa.
A Catalunya i a Espanya. En el pla identitari i en el pla partidista. Un mateix patró: quan la dificultat treu el nas, quan l’adversitat estreny, en comptes de sumar esforços es revifen recels. Quan la lògica demanaria feinejar colze amb colze, s’imposa el dit acusador. La mirada curta. El combat etern amb un mateix.
La mitologia grega, tan generosa en miralls de la condició humana, ens va llegar la història de Sísif. Condemnat a empènyer eternament una roca muntanya amunt, només per veure-la rodolar de nou cap avall. Una mica d’això batega aquí: l’esforç col·lectiu, que hauria de servir per avançar, acaba estavellant-se en el mateix punt, una vegada i una altra, perquè l’odi sempre troba la manera de fer-se present. I així seguim: a l’agost, al desembre, en ple curs o en vacances. Perquè, ja ho sabem, l’odi no descansa.