Cada any, després del parèntesi estiuenc, solem augurar un curs polític decisiu. Bé, en realitat això passa sobretot des de fa uns quants anys, des que les majories absolutes s’han convertit en una raresa i cada govern sembla jugar-se el seu final dia a dia. La feblesa parlamentària de l’ Executiu és manifesta. Se sustenta en una amalgama de partits que tenen ideologies contradictòries en molts casos. A això cal afegir la impaciència amb què el PP exerceix l’oposició, reconeguda fins i tot per alguns dels seus referents, com José María Aznar, i que neix en bona part del fet que guanyés les últimes eleccions sense poder governar.
Aquestes dues circumstàncies ja auguren una escalada de tensió política (encara que sembli impossible) per al nou curs. La picabaralla pels incendis ha estat un aperitiu. El PP ha citat tres ministres al Senat i demana que compareguin vuit més al Congrés (aquí és més difícil que aconsegueixin imposar-ho), amb Pedro Sánchez al capdavant, pels més diversos motius. La pressió al Govern central augmentarà, amb el front judicial com a ariet. Alberto Núñez Feijóo vol eleccions com més aviat millor. El seu principal repte és convèncer que, a més de la tasca de desgast, representa un model alternatiu exitós. I la gestió dels seus barons autonòmics, que haurien de ser la punta de llança del seu programa, no tots l’ajuden.
Sánchez té la intenció d’aguantar el xàfec judicial, sigui el que afecta la seva família o el que perjudica el seu partit, convençut que aquests no han de ser els motius que li facin tirar la tovallola. Però el gran desafiament del president és mantenir unida la variada majoria que li va donar la investidura. Presentarà els pressupostos, però necessita un miracle per aprovar-los. Podem no està per la feina i això facilita a Junts no fer-ho, malgrat que a Carles Puigdemont li continuï convenint que no hi hagi eleccions de moment. No aprovar els pressupostos envia un missatge de feblesa, per més que s’aprovin altres iniciatives. I aquí radica l’altre repte per a Sánchez: liderar l’agenda, aportar solucions a problemes ciutadans i que el Congrés les avali.
La impressió és que ja hem entrat de ple en una llarguíssima precampanya electoral que pot esgotar la paciència de tothom.
