Totes dues aprofiten un mirall de paret per comprovar que estan bé. La Xirin s’arregla els cabells perquè un parell de blens li caiguin sobre la cara i la seva amiga Mirna es fa un nus amb els faldons de la camisa. L’ha deixada oberta, com la Xirin, per deixar veure uns tops enganxats que amb prou feines els tapen el melic. És una cosa comuna en moltes noies joves a Teheran, especialment aquest estiu de guerra, en què les autoritats, ocupades amb la seva supervivència, la falta d’aigua i els preparatius d’una nova etapa de l’enfrontament amb Israel i els EUA, intenten mantenir la societat tranquil·la, almenys quant a la roba.
“Ho sembla, però això no és una victòria de la nostra generació. Sortim al carrer amb por, i això no és haver guanyat res”, diu la Xirin. Afegeix que els seus pares li donen suport quan deixa part de la panxa al descobert i el mocador a casa. “Ells volen que jo decideixi què fer, saben que la vida de les dones com nosaltres és plena de frustracions i que cada vegada tenim menys esperança en el futur”, explica.
La generació Z iraniana, centrada a ensorrar les barreres del règim, afronta ara l’amenaça exterior
Totes dues tenen 17 anys, començaran l’últim any de secundària al setembre, i fa poc van tornar a la ciutat després d’haver buscat refugi al nord de l’ Iran juntament amb les seves famílies durant la guerra. Han aprofitat un dijous, festa a l’ Iran, per passejar-se per un dels molts complexos residencials privats, on hi ha petits centres comercials, especialment dedicats a la restauració. Aquí les terrasses són plenes de joves de totes les edats en una espècie d’oasi de “normalitat” enmig d’una ciutat que, malgrat la gran transformació que ha viscut l’última dècada, no deixa de ser agressiva, especialment per als que no formen part del grup que combrega amb el règim.
Poques dones porten cobert el cap, i un nombre encara més petit, els malucs. Queden en el passat les gavardines o camises per fora. Avui moltes les porten per dins dels pantalons. D’altres vesteixen samarretes de màniga curta, una cosa gairebé impensable abans de les protestes que van sorgir per la mort de Mahsa Amini el 2022, la jove kurda que va fer que milers de dones joves com la Xirin i la Mirna sortissin al carrer en protesta. “Aquells dies hi havia molta por i molts joves van morir, però jo he passat molta més por amb la guerra, perquè no sabia què passaria amb la meva família, amb els meus amics – explica la Mirna–. Jo estimo el meu país”. Aquesta era la primera vegada en què la generació Z iraniana, que ha enfocat la seva existència a desafiar i trencar les barreres socials imposades per la República Islàmica, s’enfrontava a una amenaça que no estava relacionada amb la repressió interna.
La Xirin diu que tot el que va passar l’ha deixada molt confosa, i fins i tot perduda; no creu en les autoritats iranianes ni tampoc en l’oposició que viu a l’exterior, especialment el fill de l’enderrocat xa, que es presenta com a alternativa. “Jo al principi vaig pensar que això podia ser una oportunitat per al canvi, però vaig deixar de creure-ho quan vaig veure morir tanta gent innocent”, diu la X irin, que assegura conèixer molta gent que dona suport al líder a l’exili. “Jo estic confosa, ja no sé qui ens protegeix, tot és un caos”.
En un dels locals del complex, la Linda, de 22 anys, serveix cafès en un popular local. S’ha de posar un petit mocador al cap, tal com ordenen les autoritats, que després de tancar una vegada i una altra els restaurants i cafès perquè les clientes no anaven cobertes han acabat per cedir i acceptar que només el personal que atén s’ha de cobrir. Diu que se sent molt insegura davant el futur, com tots els seus amics, entre els quals hi ha dones de famílies tradicionals que es cobreixen amb el xador negre. “Estem unides i elles també volen reformes, però no aconseguirem res si no hi ha un líder”, diu. I afegeix: “No veiem futur”.
En un altre sector del centre de la ciutat, desenes de joves es reuneixen en un carrer famós pels cafès i restaurants. Fa dos anys aquests establiments van ser clausurats perquè les dones no es cobrien el cap, avui això ha deixat de molestar-los. En Baldia i en Sina estan asseguts en un banc, cadascun amb una cervesa sense alcohol a la mà. Tenen 21 i 23 anys i asseguren que entre els seus amics hi ha diferents opinions sobre el futur de l’ Iran i com s’ha de governar, però que els uneix la necessitat de protegir el país. “Jo no vull que un poder estranger ni algú que visqui fora de l’ Iran ens digui què hem de fer”, diu en Sina, que afirma que l’ideal és que l’ Iran pugui restablir relacions amb el món sense haver d’agenollar-se davant ningú.
Quan se’ls pregunta com veuen la unitat nacional que el líder
suprem ha cridat a protegir, diuen que els sembla necessari. “ Necessitem reformes perquè els joves tinguem un futur amb més llibertat i seguretat econòmica”, diu en Baldia. No coneix els líders opositors reformistes que criden a un referèndum o a la renúncia del líder, com Mir Hussein Mussavi o Mustafa Takhzadeh, part d’una generació que va tenir el seu moment polític quan ells eren petits. “Jo no segueixo cap líder, només vull que l’ Iran sigui fort i tots visquem millor”, conclou en Baldia.