Les turbulències ambientals es palpen en l’ambient social europeu i també en la resta de les democràcies. En les dictadures el malestar es viu en la intimitat i l’opinió pública és la mà allargada de la propaganda del poder polític. Hi va haver un primer ministre britànic, Harold Macmillan, que en un país encara destrossat per la guerra contra Hitler feia campanya electoral el 1959 amb l’eslògan que “no ho havíeu passat mai tan bé”.
En temps de canvis profunds en els quals s’estan produint transformacions socials encara difícils d’analitzar, és recomanable no ser pessimista ni optimista, sinó transitar per la realitat del dia a dia canviant. No hi ha cap altra alternativa.
Aquest agost excessivament tòrrid he entrat i he sortit diverses vegades de les centenars de pàgines de dos llibres que reflecteixen la situació crítica de dos moments històrics de desaparició de vells mons i l’aparició d’altres de nous. Em refereixo a La ciutat de Déu de sant Agustí i als Assajos de Michel de Montaigne.
Agustí descriu la caiguda de Roma entre els segles IV i V amb un coneixement exhaustiu dels autors clàssics grecs i romans, i intenta trobar una explicació al declivi de l’imperi oferint l’alternativa del cristianisme, fins feia ben poc perseguit per Roma. Va ser testimoni de la desaparició de les certeses del vell món i l’aparició d’una realitat temporal nova i rupturista.
Michel de Montaigne és l’altre savi que va conèixer l’obertura a la modernitat del Renaixement francès en un període de gran inestabilitat política, social i religiosa a França i a Europa. Després de retirar-se de la vida política el 1571, es va instal·lar a la torre del seu castell de Montaigne, a l’ Aquitània francesa.
L’enemic més determinant de la UE està en el descontrol del dèficit i el deute extern dels seus socis
Va ser en la solitud d’aquella torre, al mig del camp, lluny de París i allunyat dels conflictes del seu temps, on va escriure la major part dels seus assajos, inspirats també en la realitat del moment i en autors clàssics com Sèneca, Sòcrates, Lucreci i els selectes pensadors que manejava des de la seva biblioteca petita i selecta. Va reflexionar sobre la condició humana amb un esperit escèptic i crític, però amb la temprança de l’observador que contempla el xoc entre la tradició i la modernitat.
No hi ha fotos fixes en la història, sinó canvis que alteren, lentament o bruscament, el paisatge humà, cultural, científic i polític. Per això és tan difícil analitzar amb criteris d’avui el mon d’ahir.
El model de l’Europa social és la millor contribució que s’ha aportat al món per al progrés, les llibertats i la pau social. Em temo que la fórmula de l’economia social de mercat, inventada per socialdemòcrates i democristians fa vuitanta anys, entrarà aviat al taller de reparació perquè pot ser que ja no sigui sostenible. Així ho insinuava Mario Draghi en el seu famós però poc llegit informe sobre la situació econòmica i política de Europa.
El trumpisme imperant a Washington exigeix als europeus més subordinació i menys aliances. La desfilada de líders europeus pel despatx oval de la Casa Blanca és més un signe d’impotència que de complicitats davant els reptes que plantegen les guerres, el nacionalisme econòmic i els efectes revolucionaris de les noves tecnologies, concretats ara en la intel·ligència artificial.
La política com un negoci plantejada per Trump es complementa amb la política com una gran fàbrica global que executa Xi Jinping a la Xina o la política de la força bruta que practica Putin, i no encaixen amb el model europeu. En el mapa geopolític global, la Unió Europea fa nosa. Tot el que faci referència a l’altre destorba.
Lee tambiénGuerra entre civilitzacions
Davant la indiferència de Trump donant incerts cops d’aranzels, l’astúcia i la determinació de Putin per annexionar militarment terres alienes i la impassibilitat de Xi mentre s’equipara tecnològicament amb els Estats Units, Europa no sap treure el seu talent per adaptar-se al món nou augmentant la producció i dedicant més recursos a l’educació i al desenvolupament tecnològic.
El disseny de l’Europa social és un gran avenç mentre es pugui mantenir amb les aportacions generades per economies fortes i solvents. Pot ser que el pitjor enemic no siguin les tres potències que per diferents raons menyspreen la vella Europa, sinó el dèficit i el deute creixents que fan inviable a mitjà termini una magnífica realitat.