Recordo haver llegit, després de la caiguda del règim comunista de Ceausescu a Romania, un curiós reportatge sobre els orfenats de Bucarest. Una periodista va detectar dues tipologies molt diferenciades d’infants internats. Hi havia els nens juganers que se li acostaven, bulliciosos, fent-li preguntes o demanant-li coses. I uns altres nens, en canvi, que estaven sempre quiets, callats, mustis, dominants per una barreja de tristesa i indiferència. Estranyada, la periodista va voler esbrinar-ne el perquè. Va resultar que els nens alegres i comunicatius tenien una salut precària i malaltissa: sovint havien estat enllitats. En canvi els nens callats i depressius eren els més sans i forts. La salut fràgil havia donat l’oportunitat a uns nens de rebre cures més personalitzades, afectuoses i properes. Els forts, en canvi, només havien rebut suport material, però havien estat tractats com un número. Creixien sense afecte.
Els ciutadans no som nens. Però tenim sensibilitat. L’Estat (govern central, autonòmic o local) organitza i garanteix les necessitats bàsiques: comunicacions, seguretat, escola, hospitals, etcètera.
L’Administració és freda, absentista i exigent: sempre sospita i ens aclapara amb normes
Deixem ara de banda les seves mancances més vistoses (a l’hora de combatre incendis, de garantir l’habitatge o fer funcionar els trens). Deixem també de banda els problemes que enerven la nostra vida ciutadana: hi ha moltes causes del malestar contemporani i citem només les materials. Oblidem la dimensió psicològica de la política. L’Estat no pot ser indiferent als sofriments, les pors i els problemes de la ciutadania. L’Estat pot ser impotent per resoldre desgràcies. Però no ens pot deixar mai abandonats. Ho fa massa sovint.
Lee tambiénMassa i poder
Més encara. Ens tracta cada vegada més malament: la maquinària administrativa és freda, absentista i exigent: sospita sempre de nosaltres, ens atabala amb normatives abusives i asfixiants. En la desgràcia, l’Estat sovint és impotent. En la rutina, es comporta amb fredor burocràtica. En la recaptació, és hostil i insidiós. Tracta els ciutadans com a números. Com que la ciutadania navega plena de pors i mals auguris pel tempestuós mar del present, la fredor de l’Estat afavoreix la depressió col·lectiva. Està fent tots els regals possibles a l’extrema dreta.