Pau i silenci creatiu
La germana Mariuca té caràcter i simpatia, i ha decidit posar el seu gra de sorra perquè els convents de clausura no desapareguin per la manca de relleu vocacional i de l’avançada edat dels seus habitants. Cal reinventar-se i, com a vicària de la Federació Castellana de Clarisses, Mesones vetlla pel patrimoni i la supervivència de 17 monestirs de clarisses a Espanya i compta amb l’ajuda de l’organització sense ànim de lucre Camino del Asombro. Llocs amb un gran patrimoni històric i artístic, 900 a Espanya dels 2.300 monestirs catòlics de vida contemplativa que hi ha al món. A més de les visites guiades per la part museística, hi haurà programes de voluntariat amb universitats, residències per a artistes, escriptors i filòsofs; l’hort podrà ser utilitzat pels ciutadans, i es rehabilitaran les habitacions de les monges per allotjar-hi turistes i viatgers.
Vostè és la cap del convent?
Sí, la que mana i a qui ningú no fa cas. Cada tres anys canviem, això és savi, però com diu una germana, si ho fas molt bé repeteixes i si ho fas molt malament repeteixes per aprendre, i així porto molts anys.
Què la va atreure de la clausura?
Un ambient de molt treball intel·lectual, i vaig descobrir que a través de l’oració podia ajudar tothom. Però és com quan t’enamores, no saps explicar-ho.
I què contempla?
La creació de Déu en silenci, perquè l’escoltes, l’olores, la veus, la sents. Vivim en un monestir del segle XVII, amb uns jardins preciosos que cal cuidar. Treball i silenci. I també hem d’estar atentes que no ens inundin els sorolls interns.
Què hi ha trobat?
Plenitud de vida i felicitat contínua malgrat els problemes, i en són molts; aquí no caminem dos pams sobre el terra sinó que hi caminem a sobre i ens fan mal els ossos.
Massa problemes?
Pot ser que dos dies em treguin el son, però al tercer dic: “Senyor, el cap te’l deixo a tu i jo dormo perquè ja s’arreglarà”.
És efectiu?
Som deu germanes, quatre més grans de 90 anys, i tres més grans de 80. Les veus amb els seus caminadors, tan vulnerables, febles, però després la gent parla amb elles i diuen: “Quin esperit jove!”, traspuen vida.
Compte no les facin fora.
Estic vetllant, gràcies a l’ajuda de l’oenagé Camino del Asombro, pel patrimoni i la supervivència de 17 monestirs de clarisses a Espanya.
Com arriben a final de mes?
Hem treballat com a administratives 45 anys per al difunt Banco Popular, anys cotitzats, així que tenim la nostra pensió.
Han sabut cuidar de si mateixes.
Ara venem els nostres mantecados al mercat cervantí d’Alcalá de Henares i els bressols que decorem amb ganxet. I som guies turístiques del nostre monestir, que té un museu, i guies espirituals.
Renoi.
L’església és monumental, organitzem concerts corals, hi ha un acústica preciosa, i fomentem l’autoconsum. Però de vegades arreglar unes finestres ens va gran.
Molt femení.
Camino del Asombro ens ajuda i ens dona popularitat. Ens hem adonat que hem de tenir visibilitat. És veritat que la nostra vida és a l’interior de la clausura, però hi ha gent que no sap ni que existim!
I a la gent li agrada la seva companyia?
Molt, i saber de la nostra vida. A mi m’ha donat obertura de mires: a veure, no me n’aniré al cinema, però sí que la nostra porta està més oberta perquè la gent vingui a resar, a demanar-nos oracions o consell.
Acudeix més gent a pregar?
Tenim l’eucaristia a dos quarts de nou, i esclar, no venia gairebé ningú, i ara de sobte venen 1.718 persones. Alguna cosa estem oferint que a la gent li va bé.
Alguna pregunta sorprenent?
Una senyora es va agenollar al meu costat a l’església i em va dir: “Vostè és monja de clausura”. Sí, li vaig dir. “I quan la porta és oberta no li venen ganes de sortir...?”.
Venen a explicar-los els seus problemes?
Les persones t’expliquen la seva història, és bonic. I ara molta gent ens demana oracions per WhatsApp i per correu electrònic.
Ah, mira, que pràctic!
Ha estat curiosíssim, hi ha un sacerdot que ens envia llistes de malalts perquè la gent confia molt en la nostra oració, diuen que som més a prop de Déu. Jo els dic que no, però que li donem més vegades la llauna.
Ja no hi ha vocació de monja?
Realment no, la societat ha canviat molt. Ja no hi ha cultura religiosa.
Li preocupa aquesta falta de vocació?
No, tot reneix. A la Guerra Civil les germanes van haver de fugir del monestir, amb els anys van tornar les que van sobreviure i el van reconstruir amb les seves pròpies mans pidolant per menjar. Gràcies a elles jo puc viure aquí ara. Per tant, jo confio.
I si dues monges no se suporten?
La convivència no és mai fàcil. Hi ha hagut temporades tremendes, si t’enfades no pots anar-te’n a fer un volt, així que o ho arregles o ho arregles.
Quin és el seu consell per a la gent?
Ser present en cada moment, ara sonen missatges, doncs que sonin, jo soc amb vostè. Ha arribat el temps de ser-hi.
I per a la felicitat de les dones?
Ser una mateixa. Mai perdre la dignitat, lluitar per allò que creus, i no ser submisa.
Són monges les que serveixen els bisbes.
Exactament, però la culpa és nostra. Depèn de nosaltres fer-nos respectar.
I la bugada i el sopar te’l fas tu!
Vejam, hi ha religioses que tenen aquesta vocació. La meva és servir Déu, que no és ni home ni dona, i és dins meu.
