Isabel Gemio (Albuquerque, Badajoz, 1961) torna a la ràdio. L’1 de setembre es posa al capdavant d’ El último tren , cada nit des de les 23.30 hores a RNE. “La nit té una cosa especial, una calma i assossec necessaris per parlar tranquil·lament, per obrir-se. A aquella hora una ja està una cansada de política, d’actualitat, de soroll... Volem parlar de temes intemporals però que afecten la gent: solidaritat, cultura, música, medi ambient... I sempre buscant les històries que hi ha darrere. Perquè hi ha gent extraordinària fent coses meravelloses i vull posar el focus en ells”. En aquest terreny és mestra: Te doy mi palabra , 13 anys de ràdio a Onda Cero, li van donar una Antena d’ Or, un Micròfon d’ Or i el premi del Club Internacional de la Premsa. “En aquells anys vaig donar la paraula a gent extraordinària, referents, i en aquests temps el que necessitem són referents exemplars, gent que fa coses i que canvia l’entorn on viu”.
El nom del magazine nocturn al·ludeix a les hores d’emissió, però també és una metàfora: “En la vida passem per etapes, per estacions, i no sabem quina serà la definitiva. En segon lloc, viatjar amb tren et permet reflexionar, i per acabar, que la vida passa a una velocitat que coincideix amb l’alta velocitat dels trens actuals. Perquè jo he arribat a la meva edat i no m’ho crec! (rialles). Però tinc aquesta edat, què hi farem, i estic agraïda perquè tinc bona salut i il·lusió, que això no es ven ni es compra”.
Pepe Navarro, Valeria Ros, Elvira Sastre i Andrea, filla de Jesús Quintero, entre els seus col·laboradors
Explica la Isabel que és molta la gent que necessita ser escoltada: “Com que estic al carrer i parlo amb taxistes, caixeres, a la farmàcia, a la modista, a... m’expliquen els seus problemes: cuidar-se dels seus pares, que s’han quedat a l’atur, problemes per arribar a final de mes... Res més, has de parar l’ orella i escoltar el que li passa a la gent. Jo els vull oferir un temps de ràdio per escoltar i fer-los costat”.
Que tremoli la competència perquè la Isabel és experta a donar forma a la realitat darrere d’un micro. Va començar als 16 anys a Radio Extremadura ( Cadena Ser), després va anar a Ràdio Girona i es va fer famosa a Ràdio Barcelona: “Amb 21 anys estava fent La chica de la radio . Sento que estic tancant un cercle tornant amb molta experiència i en un horari que conec. El 1992 vaig fer Noches de amor a RNE, competia amb José María García i ens va anar molt bé. Sé que les coses ara són molt més difícils, però soc molt competitiva i vaig a totes”.
Celebra que l’ens públic aposti per professionals de llarga trajectòria i amb molt a aportar
En una entrevista recent, comentava que se sentia còmoda en una emissora que no practica l’“edatisme”. I és que és el seu fitxatge s’uneix als de Juan Ramón Lucas, Ángeles Caso, Rosa María Molló i David Quintero, entre altres professionals de riquíssima trajectòria: “Crec que l’experiència és important. Les noves idees i la joventut són una força increïble, però han de ser complement. Des de la maduresa tenim molt a aportar i, sobretot, criteri. Després de gairebé vuit anys sento que començo una altra vegada i vull enviar aquest missatge a la gent: no tiris la tovallola, no se sap mai quan vindrà una nova oportunitat. Cal buscar-la, treballar-la. I és possible”.
Entre els seus col·laboradors fixos, l’actriu i còmica Valeria Ros, l’escriptor Manuel Vilas, Pepe Navarro travessant un Mississippi musical, el director d’orquestra Íñigo Pirfano buscant la música més bonica del món; ciència amb el divulgador Ricardo Moure; Elvira Sastre i una poeta cada nit... “i Andrea Quintero, filla de Jesús Quintero. En Jesús va ser un referent, un amic i com que el trobo molt a faltar, serà el meu tribut”.
Es va apartar de la primera línia per bolcar-se en el seu fill gran, afligit per una malaltia rara
La Isabel ve de passar un agost amb alts i baixos: la il·lusió del projecte, d’una banda, i l’ensurt per l’ingrés hospitalari d’en Gustavo, el seu fill gran. “Afortunadament es va superar”, diu amb aquella força que li brolla de l’ànima. I és que Isabel Gemio es va apartar de la primera línia del periodisme per concentrar-se a trobar una manera de millorar la qualitat de vida d’en Gustavo, afligit de distròfia muscular, i arran d’això va escriure Mi hijo, mi maestro, i crea la fundació que porta el seu nom, des de la qual reclama més inversió pública en l’estudi de malalties rares. “Hem rebut més de cent projectes d’investigació que s’estan avaluant. La investigació necessita molt de temps i molts mitjans, és caríssima, de manera que continuem posant el nostre granet de sorra perquè aquelles famílies tinguin una miqueta més d’esperança, perquè el temps passa per a tothom”.
