Pocs registres més gastats i, per tant, buits de contingut, que el de la valoració literària. Per això deuen haver sentit infinitat de vegades allò d’“enlluernador”, “imprescindible” o “cridat a ser un clàssic”. Tot i això, qualsevol que hagi llegit Olga Tokarczuk sap que allà hi té lloc una experiència que transcendeix la qualitat, la bona escriptura, la seducció, el talent o el plaer. El que allà es desplega és un do proper a la màgia. La literatura sembla encarnar-se en aquella veu particular i recull part del millor del que ha estat capaç fins aleshores i sorprèn amb el lliurament d’una cosa que no s’havia vist mai. És capaç de tot i es dirigeix a l’eternitat.
Com imbuïda dels sacsejos historicogeogràfics de la seva Polònia natal, i molt amarada de la tradició folklòrica d’Europa central, l’obra de la Nobel polonesa prodiga imprevisibilitat, risc i ganes de jugar. Els gèneres s’agiten i retorcen; els narradors, intervencionistes i misteriosos, ens interpel·len i ens porten d’un lloc a l’altre, mentre connecten el macro i el micro, desafiant classificacions i la mateixa fletxa del temps; el saber enciclopèdic sobre qualsevol disciplina conviu amb una descripció tan minuciosa com jocosa de l’individu; la natura es descriu en tota la seva magnificència panteista. Tot això fa presència en la seva última novel·la, Tierra de empusas , crònica de l’ estada de l’estudiant d’ Enginyeria Wojnicz en un sanatori de la vall del Görbersdorf, a la Silèsia prussiana, el 1913. Vents de guerra, una cort d’estrafolaris pacients units per una misogínia per a la qual no deixen de buscar vergonyoses argumentacions científiques i fins i tot artístiques (la Mona Lisa com a il·lustració de la capacitat d’algunes per dissimular la condició de “retardada evolutiva” de la dona!) i dosificació d’elements inquietants que van escorant el relat cap al fantàstic i terrorífic. La muntanya màgica de Mann com a punt de partida per acabar en una exploració política i social lligada al nostre temps que s’obre una vegada i una altra a l’estranyesa, el mite i l’humor.
Igual que el protagonista es descobreix en un territori ignot, el lector s’abandona meravellat a un relat impredictible pel qual circulen idees sense parar i escenes prodigioses: un esquirol observant “el miracle de la nou”, l’efecte de la llum de magnesi sobre l’entorn natural, la transició d’una mà que penetra en una molsa carnosa a la presència d’un gripau en un soterrani humit... Llegir a Tokarczuk és descobrir que ella és el jove jueu Jacob Frank, del seu Los libros de Jacob , capaç d’una reinvenció sense fi i deessa d’una secta de fanàtics que adoren la seva capacitat d’ampliar tot el literàriament possible. Però des d’ara també la mèdium d’aquestes “nosaltres” (per entendre-ho entreguin-se a Tierra de empusas ).