Els primers partits de Lliga del Barça, també el de demà, s’han jugat a l’hora del calamar. És aquesta una afirmació literal i gens poètica. A la mateixa hora que els de Hansi Flick xuten la pilota, els calamars són temptats per centenars de poteres a tot just una milla de la costa. Els pescadors, acomodats a les seves embarcacions, mouen el braç amunt i avall com els gats de la sort dels negocis xinesos amb l’esperança que el cefalòpode s’empassi l’engany que se li presenta i acabi servit a la planxa o a la romana.
La pesca del calamar, des de la caiguda del sol fins avançada la nit, és d’allò més futbolística. Així que veure un partit del Barça al mòbil des d’un bot de vela llatina no desentona. Si la salsa del futbol és la imprevisibilitat del resultat, la impossibilitat de garantir-se una victòria malgrat que tot la faci certa, el mateix succeeix amb els maleïts calamars.
Un torna exactament a calar al mateix lloc on va triomfar el dia anterior, pensant en el congelador que haurà de comprar per acomodar tanta captura, i la realitat li gira la cara i el fa tornar a casa amb les mans buides. El que ahir va ser una festa és avui misèria i companyia.
I com en el futbol, també els fracassos i els èxits s’estiren i s’estiren amb converses que no porten enlloc però en les quals tothom diu la seva: per què no piquen? El corrent? La lluna? La temperatura? El temps? El color de les poteres que hem triat?
No acaben aquí les semblances. Com en els partits de futbol, quan un creu que té un bon resultat amarrat les coses poden capgirar-se per sorpresa en el darrer segon, com va succeir-li al Llevant la setmana passada. El calamar ha picat, els tentacles estan aferrats a la potera. Un comença a cobrar ràpidament el fil de la calamanera, imaginant la mida de l’exemplar per la resistència que pugui oferir la bestiola. I quan ja el veu, quan el té a un cop de salabre, apareix del no res un tallahams que se l’emporta senceret d’una mossegada i sense possibilitat de reclamar al VAR. És o no és futbol en estat pur?
La captura, el calamar ja dalt de la coberta, té també un comportament futbolístic. Tot i que en aquest cas les similituds són més en relació amb els directius que no pas amb els jugadors i els partits. Fora de l’aigua, conscient del desastre, el calamar fa allò que sap: escopir tinta. Banyar de negre qui estigui a la vora per cegar-lo, com faria si estigués encara provant d’escapar-se d’un predador a mar oberta. Però no és més que un aprenent comparat amb els directius del futbol.
Per exemple, la tinta del laportisme és molt més eficaç, ja que serveix per tapar sencera la bateria d’incompliments de termini i pressupost del nou estadi del Barça. No sabem encara on jugarà l’equip contra el València d’aquí quinze dies. Però sí que podem donar per fet que amb tota probabilitat també serà a l’hora del calamar. Tenim garantida, doncs, la tinta, molta tinta. I després de la tinta, més tinta encara. S’ha de cegar per dissimular, com el calamar.